.
Get your own
Free Website now!
PREGÓ POÈTIC
de Vallromanes
FESTA MAJOR SANT MIQUEL 2004
Dissabte 25 de Setembre 21:30 h.
SALUTACIÓ
Vallromanins i vallromanines
Vallromanines i vallromanins
Els de sempre
i els més nous
Gossos i gats
Mules i bous
Periquitos i culés
Turistes i badocs
Polítics i apolítics
Creguts i descreguts
Públic sempre generós
Pareu ben bé les orelles
Que no se us escapi res
Us donem la benvinguda
Amb aquest nostre Pregó
Que les muses ens inspirin
Que ens ampari Sant Miquel
Visca
Saludem l’autoritat:
Alcaldessa, regidors
i tots els que treballeu
en aquest Ajuntament
(On manen massa les dones
I això no és bo ni dolent
Però déu n’hi do l’ambient…)
I a tots vosaltres també:
Estimats contribuents
que pagueu tots els impostos
religiosament
Ciutadans, amics
Coneguts i saludats
I també tots els absents
(ells s’ho perden si no hi són)
Peluts i pelats
De gorra i de barret
De brau, de ruc i de CAT
De golf i de petanca
D’a cavall i d’a peu
De quad i BTT
A tots plegats us convidem
A escoltar la nostra crida
Festiva i inofensiva
I sobretot innocent
Erato som i serem
Paraules lliures al vent
Els versos són les onades
Del nostre intrèpid vaixell
¿Què hi fas allà dalt tan sola
Perduda enmig del boscatge
Com una boca afamada
Oberta de bat a bat?
¿Qui et va perforar la galta?
¿Qui et va barrinar la panxa?
¿Qui fou el simi malànima
Que et va robar sense escrúpols
la pètria tranquil·litat?
¿Què hi fas allà dalt tan sola
Lluny del fum i dels sorolls de la ciutat?
¿Quin misteri ens amagues
En el silenci intangible
De la teva concavitat?
La llum del sol al capvespre
T’il·lumina la mirada
T’embolcalla el pleniluni
Amb un llustre diamantat
¿Què hi fas allà dalt tan sola
Sota la volta estelada
Com un vestigi ancestral
Record d’una altra nissaga?
Potser no et podem entendre
El teu secret és tan gran
Que passaran segles i segles
I els fills dels nostres fills
Encara es preguntaran…
¿Què hi fas allà dalt tan sola
Com una fita immutable
Com una boca afamada
Oberta de bat a bat?
L’ALZINA DEL PIRROT
Que et dóna la benvinguda
En aquesta vall arrecerada
Del brogit i la moguda
A frec de carretera
Elegant i esponerosa
Sóc el far que t’assenyala
L’arribada al port de casa
Vine a descansar sota la meva ombra
que jo t’aixoplugaré amatent
com una mare amorosa
Saluda’m quan arribis
I saluda’m quan te’n vagis
Vetllaré la teva absència
I esperaré que retornis
Sa i estalvi al meu reialme
EL CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA
Els morts escolten les hores
Mentre els vius fem la becaina
Pica i repica campana
Bat el batall que badalla
Només el xiprer t’encalça
Amunt amunt fins que l’ànsia
Feta de núvols i estrelles
Acarona l’enyorança
De la lluna sempre blava
Sobre els cims de l’esperança
Una pedra sobre l’altra
Amunt amunt fins al cel
Senyoreges la contrada
Guarnit amb el teu penell
Majestuosament t’enlaires
Sobre totes les teulades
Del poble de Vallromanes
Qui t’ha vist ja no t’oblida
Qui t’oblida no et mereix
Pica i repica campana
Bat el batall que badalla
Els morts escolten les hores
Mentre els vius fem la becaina
Conec una font amagada
Que raja al fons d’un torrent
On mai no arriba el sol
La guarden dues sequoies
de raça gegantina
portades per un indià
de les terres d’ultramar
Dins l’obaga roures i plàtans
d’ubèrrima capçada
ensostren aquest racó
de romàntic benestar
Conec una font amagada
ombrívola, fresca i clara
amb una taula de pedra
vestida de molsa i heura
Si coneixes el seu nom
Calla
No despertis
La bella i encisadora
Fada
Que de nit amb lluna plena
Canta dolces cançons d’amor
I balla fins a trenc d’alba
Conec una font amagada
Que raja al fons d’un torrent
On mai no arriba el sol
ELS PLATANERS DE
N’hi ha dos-cents dotze
a dreta i esquerra
des de ran de carretera
fins ben amunt la riera
Quan arriba la primavera
reverdeixen els seus llucs
A l’estiu emporxen
amb una ombra sempre espessa
A la tardor fan catifa
de volàtil fullaraca
A l’hivern semblen gegants
que enlairen els braços nus
La seva hercúlia silueta
és la primera imatge que ens captiva
quan enfilem el passeig d’entrada a la vila
Aquests troncs incommovibles
Aquesta verdor atapeïda
És columna vertebral
Camí central que serpenteja
Tòtem de Vallromanes
N’hi ha dos-cents dotze
(un dia els vaig comptar)
Testimonis tossuts del passat
Generosos companys del present
Penyora del que vindrà
¿Heu vist com riuen amb la pluja?
¿Heu escoltat la seva música?
Són els plataners de la riera
—Els nostres plataners—
Magnífics monuments de vida
Tresor que ens enorgulleix
L’ÍNDEX DE NATALITAT
Alguna cosa té Vallromanes
Que prenya femelles a futralades
Potser serà l’aire pur de muntanya
Potser serà l’aigua que surt de l’aixeta
Potser serà el clima que escalfa bragueta
Que aquí no se salven ni regidores
Ni tites boniques ni lloques madures
Que tens un descuit i ja t’embarasses
L’escola bressol replena de nyecs
No sé què en farem de tants caganers
Amplia-la, vinga, de pressa i corrents…
Alguna coseta tindrà Vallromanes
Quan totes les dones acaben tan gràvides
No em feu malpensar… sinó m’ofendré
Hem pulveritzat totes les mitjanes
Som el primer poble del Vallès
en renta per càpita
Però això no és res
Atès que en parides
tenim rècord guiness
Perquè després ens diguin
que en aquest país
no neixen catalanets
I és que si alguna cosa té Vallromanes
És un gran futur tot ple de cotxets
Bolquers i xumets
I tope negoci a la tenda de xuxes
Què xaxi piruli
Quin poble més maku
¿Us imagineu quan tots
siguin adolescents?
PINTORS I PINTADES
Som un poble ple d’artistes
Que pintem qualsevol cosa
Pintors de pinzell més fi
I pintors de brotxa grossa
Bofill, Masip i Morales
Dalí, Pericas i Tàpies
I les dones de
Pinta que pintaràs
Carretades de quadres
Tenim concurs de pintura
Cada any a l’aire lliure
I més d’algun espontani
Que sense concursar
perpetra el seu art sublim
Amb tota la traïdoria
I plena nocturnitat
Graffitis molt juvenils
i també pintades polítiques
N’hi ha que abans d’inaugurar
Ja han deixat la cagadeta
N’hi ha que trenquen fanals
I després demanen llum
Perquè som un poble d’artistes
D’allò més collonuts
¿Tu què pintes?
Pinta, pinta…
Que si tu no pintes res
No serà perquè no puguis
No serà perquè no vulguis
No serà perquè no tinguis
Mestres aquí del pinzell
ELS BARRACONS DE L’ESCOLA
Els nens no se n’adonen
Perquè sempre han vist el mateix
I pensen que totes les escoles
Són com la seva escola:
Quatre llaunes per paret
I un pati lil·liputenc
Calor a l’estiu
I fred a l’hivern
Ens fem la colecció:
Amb el de l’escola bressol
Aquest curs ja en tindrem 4!!
En diuen “Aularis” “Cargoles”
“Mòduls prefabricats”
Però a mi no m’enganyen pas
Amb parauletes boniques
Són més lletges que un pecat
Una llauna de sardines
Una vergonya absoluta
Estèticament horribles
Encara no està gens clar
Quan ens faran la nova escola
Els polítics es barallen
per penjar-se la medalla
Tararí tararà
Qui balli la ballarà
Mentrestant
Els nens no entenen
Allò que els grans s’empatollen
Tararí tararà
Qui balli la ballarà
I que visca l’escola pública!
ODA A
No és cap tenda de campanya per encabir mil soldats
No és la pura i blanca núvia de tots els envelats
No és el Turó de l’Home en acabat de nevar
No és tampoc cap haima-fòrum
ni cap modern colomar
És la nostra Carpa-nyap
Un pegot de nyigui-nyogui
Recinte provisional
Multiús i multiguai
Amb un xalet adossat
I massa a prop dels difunts
Rebomboris i xivarris
Perquè ja no ve d’un pam
Ara juguem a ping-pong
I demà farem Tai-Xi
o la farra que s’escaigui
Que a falta d’un altre espai
Tenim la nostra Mega Carpa
Que és l’enveja dels voltants
Sisplau, feu aviat el Casal
Abans que arribi l’hivern
O se l’endugui una ventada
Que ja m’estaria bé
Perquè el plàstic
sempre és plàstic
per molt que l’emmascaris
Més cara no ens pot sortir
Super Carpa
quan te’n vagis
No et trobarem a faltar
ANIMALADES
[poema a 4 veus]
A mi me gustan los toros
Y
A mi m’agraden els burros
els ases, els rucs i els guarans
Jozú, por la gloria de mi mare
Que esto no se pué aguantá
Que onde se ponga ese morlaco de Osborne
Ese peazo de fiera, encastao y bien armao
Me río yo del borriquillo de los catalanes
A mi m’agraden els burros
els ases, els rucs i els guarans
els pollins i les someres
i els soferts republicans
Porto l’enganxina al cotxe
I al mòbil no em sona el Bisbal
ni tampoc el Bustamante
Sinó un burro que brama i brama
Brama i brama en català
Tié guasa la cosa…
¿No véis que haséis el ridículo con ese animal
zafio, soez y estúpido enganchado ahí en el culo?
¿No véis que sois el hazmerreir
de propios y extraños?
És que a mi m’agraden els burros…
Són tan especials…
Doncs a mi el que m’agrada és el gat
(… en anglès CAT)
¡Vaya por Dios, lo que me fartaba!
Burros, gatos… ¿Y qué más?
Caéis en la misma trampa que aquello que criticáis
Y encima no estáis de acuerdo…
El Toro sí que es un fenómeno:
Uno, Grande y… bien dotao
Doncs a mi m’agraden els burros
Doncs a mi m’agraden els gats
Burros i gats barallats
Mentre els enemics se’n foten
I, en comptes de tremolar,
Van i se’ns pixen a sobre
Jo ruquejo, tu ruqueges, ell ruqueja…
Rucades a punta pala
De Cambrils fins a Maó
De Salses a Perpinyà
La vida es un tango, pibe
Y, a veces, también un bolero…
Lo que no se pué ser es simple
Y estar orgulloso de serlo
Calla ja, pesat!
T’he dit que a mi m’agraden els burros!
I a mi m’agraden els gats!
Ja ho diu ben dit el refrany:
“En aquest món de mones,
hi ha més bèsties que persones”
Ni burros, ni toros ni gats
Deixeu-vos d’animalades!
El que cal és ser el que som
Sense caure en el parany
D’haver-ho de demostrar
Per molt que t’hi escarrassis
Amb el burro no seràs més català
Amb el burro només ets
un català amb burro
Per mi ja te’l pots confitar
Al cap i a la fi els patriotismes
Són l’últim refugi de ments malaltisses
I les ideologies poden ser uns disfressa
dels egoismes personals
Pues yo me quedo con el toro!
Doncs jo no em baixo del burro!
A mi m’agrada el gat i s’ha acabat!
Ni toros, ni burros ni gats…
Que us bombin a tots plegats!
VALLROMANES
Paradís sense semàfors
Les teves fonts estroncades
La runa dels teus records
Sota les branques daurades
On guimben els esquirols
De Can Barbeta a Can Maimó
De Can Colomer a Can Gurguí
De Can Palau a Cal Tabac
De Can Corbera a Can Rabassa
De l’Oasi a Can Carló
Del Molí d’en Cuquet a Can Maioles
De Font de Cera a Can Trampis
De Mas Morera a
De Can Galvany a
Del campanar de l’església al Turó de
Del castell de Sant Miquel fins a la riera
Riera avall fins al Golf
Petita vall que ens bressoles
Paradís sense fàbriques
Els teus corriols emboscats
La teva pau nemorosa
En l’obaga més recòndita
On s’amaguen els senglars
Aquest és el nostre poble
Paradís d’ocells i d’arbres
L’eco d’un vell silenci
Ens parla d’un temps llunyà
Quan els homes i les dones
Es fonien amb la terra
Petita vall que ens bressoles
Paradís esquarterat
És tan fàcil estimar-te!
És tan fàcil fer-te mal!
CLOENDA
Vallromanines i vallromanins
Fins aquí hem arribat
Vers a vers
I pas a pas
Seriosos i faceciosos
Mig Irònics, mig formals
Amb aquest nostre Pregó
Ara us volem convidar
A viure tots aquest dies
Feliços i agermanats
Oblideu totes les penes
Deixeu-vos de barallar
“Ara m’aixeco i marxo”
“Ho sento, però és el que hi ha”
Gaudiu en pau i harmonia
Canteu i balleu plegats
Regaleu-vos l’alegria
Ha arribat
I per a cloure aquest Pregó
Us desitgem de tot cor:
Bona Festa Major
convilatans!!!
Autor: Antoni Ibañez
|
This website is hosted for free by .
Get your own
Free Website now!
|