TdQ 17.9.05 POLO vs NIETZSCHE [I]

Us diré què estic llegint. A banda de les quinze novel·les que tinc sobre la taula i que vaig fullejant ara i adés per exigències professionals, fa quatre dies que tinc entre mans un volum apassionant escrit pel millor professor que he tingut a la meva vida, l'home més savi [filosòficament parlant] que mai he conegut: Don Leonardo Polo de la Navarrensis. D'ençà que em vaig acomiadar d'ell i va tenir la gentilesa d'escriure'm una carta de recomanació per al Dr. Francesc Canals de la UB, fa vint anys que no coincidim, però he llegit tots els seus llibres. L'última obra que ha publicat, i que estic a punt d'enllestir, es titula Nietzsche como pensador de dualidades [Eunsa, 2005]

Polo és un home de 80 anys. Em va intrigar molt descobrir que, al final de la seva vida, havia decidit dedicar un llibre sencer al pensador alemany. ¿Què pot dir un opusià sobre l'autor de L'Anticrist? Interessantíssim. Vaig baixar a la llibreria Garbí de Via Augusta i me'l vaig comprar.

En obrir-lo, la primera cosa que em va sorprendre va ser que Polo aborda tot el conjunt dels anomenats pensadors de la sospita: Kierkegaard, Marx, Freud i Nietzsche. En el capítol II parla del pensador danès, un filòsof que em va obsedir durant una època [concretament l'últim any de carrera] i sobre el qual vaig fer una mena de tesina... Polo valora molt positivament l'hermenèutica kierkegaardiana. Escriu a la pàgina 80:

Es inútil hablar de la joroba de Kierkegaard: lo definitivo de la descripción es la ironía. Se trata de una parodia por debajo de la cual está el descubrimiento. En la búsqueda de la raíz enferma sólo queda el conflicto irresuelto, es decir, la desesperación.

Però vet aquí que la veritable gepa de Kierkegaard no és pas una gepa física, sinó mental: la gepa d'un cristianisme malaltís incapaç de comprendre la vida en si mateixa sense haver d'acudir a la fe, a la religió, a Déu... Polo, com a bon opusià, dóna la raó al danès. Fins aquí, previsible.

TdQ 18.9.05 POLO vs NIETZSCHE [II]

No us podeu imaginar què suposa per a mi llegir aquest llibre de Polo sobre Nietzsche. L'estiu de 1984 vaig abandonar la Universidad de Navarra perquè [entre altres motius que ara no vénen al cas] no em deixaven llegir Nietzsche. Vaig fotre el camp malgrat que gaudia d'una doble beca: per a la matrícula [que era bastant cara] i per al col·legi major. A hores d'ara, mos pares [sobretot ma mare] encara no han entès aquella decisió. ¿Com podia ser que el seu primogènit renunciés a uns privilegis que ells no podien costejar? La cosa va anar així...

Estudiava dues carreres: Filosofia i Teologia, l'una pel matí i l'altra per la tarda. La primera carrera la vaig escollir jo, però la segona l'estudiava per exigències del guió, un guió que s'inseria dins d'un pla de formació determinat per a persones determinades les quals rebien una beca especial... Un embolic de cal déu que ara mateix seria massa llarg d'explicar. El cas és que un bon dia, quan ja feia segon de carrera, se'm va acudir de demanar a la biblioteca de la facultat un llibre de Nietzsche. Ara no recordo quin. La bibliotecària, tota astorada, em va dir:

Este libro no está en préstamo. ¿No ha visto usted que en la ficha hay un círculo rojo? Los libros marcados con este círculo no pueden ser prestados. Los tenemos en una sala especial. En todo caso, necesitaría un permiso del decano de la facultad...

Jo, pobre de mi, era la primera vegada que veia aquell cercle. N'estava tip, de treure llibres: Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, etc. Mai no havia tingut cap problema. Els devorava ràpidament, els tornava i n'agafava tres més. Era el primer cop que em trobava amb una prohibició d'aquesta mena. De seguida vaig entendre el missatge. ¿Què vaig fer? No insistir. Quan podia, m'escapava del campus, pujava a la ciutat i anava a la biblioteca pública municipal. Em vaig fer soci d'amagatotis. Allí vaig poder llegir Nietzsche i altres autors vermells...

Estava fent 3r. de BUP. Recordaré sempre el dia que el director del centre de l'Opus de Lleida [situat al carrer Vallcalent] em va dir que portés els llibres que tenia per casa, que se'ls volia mirar. Mos pares, de llibres ben pocs: la guia telefònica i un volum de tapes verdes titulat El médico en casa. Els quatre llibres que tenia els havia comprat jo. Vaig ficar-los dins d'una bossa de plàstic i els vaig dur al centre. El director els va mirar un a un... Anava dient: aquest val, aquest també, aquest no... No he pogut oblidar l'escena: el paio va agafar el volum de L'origen de les espècies de Darwin i, sense dir res, el va estripar davant dels meus nassos. Jo mai no havia vist trencar un llibre. Estimava i estimo els llibres. Aquell llibre l'havia comprat amb els meus miserables estalvis, amb els calés de la paga setmanal. Vaig pensar: ¿De què serveix que l'estripi si ja me l'he llegit? Però tornem a Navarra...

TdQ 19.9.05 POLO vs NIETZSCHE [III]

Leonardo Polo era el meu ídol. Mai no havia tingut un professor com ell. Arribava a classe sense cap paper, encenia una cigarreta [fumava com un carreter] i començava a parlar... Era completament al·lucinant. Els veies raonar en directe, barallar-se amb tots els filòsofs... Tothom li tenia un respecte que ranejava la veneració. Don Leonardo caminava inclinat cap endavant com si el cap [una magnífica closca totalment pelada] li pesés més del compte, sempre entotsolat, rumiador intel·lectual, amb la seva gavardina, la seva boina, les seves ulleres de cul d'ampolla, la seva cigarreta a la mà... A segon ens va donar l'assignatura de Psicologia. Un col·lega i jo gravàvem les seves classes amb casset, i per la nit les transcribíem a màquina. Polo repassava els apunts, esmenava alguna cosa i n'afegia d'altres, i després els veníem als companys de classe. Polo era el meu ídol. A final de curs em va posar matrícula d'honor. Quan li ho vaig agrair personalment, ell em va dir una frase magistral, absolutament cristiana: Tienes que olvidarte de Antonio Ibáñez.

Per això, quan he arribat al capítol V del llibre [pàg. 177] i he vist que Polo començava a citar fragments sencers del Zarathustra de Nietzsche he sentit una esgarrifança neuronal molt difícil d'explicar. Per primer vegada s'apleguen dos pensadors que admiro i que, fins ara, estaven a les antípodes. No vull dir que Polo estigui d'acord amb Nietzsche. No ho pot estar. Vull dir que escoltar les paraules de Nietzsche en boca de Polo em produeix una agradable enyorança... Cap pensador seriós actual pot obviar la contribució nietzscheana a la història del pensament. Polo ha tingut la valentia d'enfrontar-s'hi escrivint aquest llibre, potser el seu darrer llibre...

TdQ 20.9.05 POLO vs NIETZSCHE [IV]

A la pàg. 169 del llibre que comentem, comparant Nietzsche amb Kierkegaard, Polo escriu aquest paràgraf:

Aunque la vida sexual de Nietzsche fue muy errática, ambos personajes coinciden en su amor a una única mujer. Kierkegaard, como es sabido, estaba enamorado de Regina Olsen, a la que renunció. En la vida de Nietzsche también ocupa un lugar central una mujer: Lou Andreas Salomé, a la que propuso matrimonio dos veces. Al sufrir su rechazo, Nietzsche se refugió en la producción literaria. De haberse casado, la postura vital de ambos autores segurament hubiese sido muy distinta.

¿Què us sembla aquest fragment? ¿Divertit, oi? Polo es rebaixa a parlar de la vida sexual i sentimental dels filòsofs! Increïble. ¿Repapieja? No pas. De fet, està aplicant una màxima nietzscheana segons la qual cal observar com menja i com carda un filòsof per a comprendre les seves idees.

Crida l'atenció l'adjectiu erràtica. ¿Què significa erràtica aplicat a una vida sexual? ¿Que erra, que no segueix un camí cert? ¿Quin és aquest "camí cert" que tota vida sexual ha de seguir per a no errar? ¿El Camí de Sant Josepmaria Escrivá de Balaguer?

Al principi del llibre [pàg. 46] quan fa el perfil biogràfic de Nietzsche, Polo ja escriu que l'any 1865 parece que empieza su infección sifilítica... Altres autors coincideixen en aquest punt. Sembla ser que el jove Nietzsche hauria visitat un bordell... L'escena la ficciona Thomas Mann en el capítol XIX de la seva extraordinària novel·la Doktor Faustus [Polo la cita a la pàg. 264, però equivocadament la titula Mefistófeles] Ja en el cap. XVII relata la primera visita d'Adrian Leverkühn a la casa de barrets:

“Em sembla veure'l en el llindar de la porta d'aquell saló de plaer, la vista fixa en les filles del desert que l'assagetaven amb llurs mirades...”

Llavors Adrian-Friedrich s'acosta al piano i comença a tocar-lo... A la seva vora hi ha una noia vestida a l'espanyola [sic] que ell anomena Hetaera Esmeralda la qual acarona la galta del jove amb el braç nu... Però ell no ho pot suportar i fuig corrents. Trigarà un any a tornar. Quan torna, busca debades aquella noia bruna de llavis carnosos... S'ho fa amb una altra malgrat que ella l'adverteix dient-li que el seu cos és perillós... Així, Leverkühn-Nietzsche es contagia voluntàriament amb el treponema pallidum.

“¿I què va ser, sinó amor, l'impuls de temptar Déu, el desig de confondre la penitència amb el pecat, el secret anhel de concepció demoníaca, de transformació de la pròpia naturalesa, que li va fer menysprear l'advertiment i desitjar, a qualsevol preu, la possessió d'aquella carn?”

A partir d'aleshores, el músic-filòsof [sifilític, amb l'ànima venuda a Mefistòfil] crearà sota la inspiradora influència d'aquest virus demoníac...

Molts imbècils que no s'ha pres la molèstia de llegir les seves obres, per a desqualificar Nietzsche, en tenen prou dient que "estava boig". Polo no és tan simple. Polo pot ser moltes coses, però no imbècil. Ell, en aquest fragment, ens ve a dir: Cherchez la Femme, la femme fatale que determinarà la vida i l'obra del creador. Regina, Lou Andreas, Esmeralda... o [és un altre exemple que ara em ve al cap] l'Ofèlia pessoana...

¿Què sap Polo [numerari de l'Opus Dei, o sigui, solter i cast] sobre la vida sexual i l'amor a les dones? Ell, com el filòsof danès, va renunciar a la dona carnal per a estimar la Santíssima Verge Maria, Mare de Déu Nostrosenyor. Ell, com Nietzsche, també s'ha refugiat en la producció filosòfica. I jo em pregunto: ¿Com seria la seva postura vital i intel·lectual si s'hagués casat?

TdQ 21.9.05 POLO vs NIETZSCHE [V]

Hi ha pàgines del llibre on podem veure un Polo seduït, fascinat pel pensament poètic de Nietzsche. No s'està de citar-lo a bastament. Tanmateix, a mesura que avancem cap a les pàgines finals, anem constatant que, malgrat els seus esforços, Polo no ha entès Nietzsche. Dóna tombs i tombs a les nocions de voluntat de poder, de superhome, d'etern retorn, però no acaba de trobar el desllorigador fonamental de la filosofia nietzscheana. Anem a pams...

Polo diu que Nietzsche és el filòsof del "sí, però no" perquè no accepta la dialèctica de Hegel segons la qual tota negativitat s'ha de resoldre en la síntesi dels contraris. I és que no podem confondre l'Aufhebung hegeliana amb la Überwindung nietzscheana. Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss. Per a Nietzsche, la contradicció no ha de "ser superada" ni diluïda, sinó assumida a cada instant. La supremacia de l'instant i el desprestigi del record [que és rebuig de la reminiscència platònica i de la contrició cristiana] són la clau per a entendre la seva exaltació dionísíaca de la vida. Només podem ser autènticament lliures si ens desvinculem del passat i del futur, si abracem hic et nunc tots els contraris. Ohne Zukunft, ohne Erinnerungen, so sitze ich hier. Polo qualifica Nietzsche com un pensador de dualitats [aquest és, de fet, el títol del llibre] però no vol veure que aquestes dualitats nietzscheanes conculquen a fortiori la lògica aristotèlica basada en el principi de no-contradicció. La voluntat de poder va més enllà dels primers principis intel·lectuals, més enllà del bé i del mal. Jenseits von Gut und Böse fanden wir unser Eiland und unsre grüne Wiese. Això implica la preeminència de la creativitat artística per damunt de qualsevol altra activitat humana. El creador és pura voluntat espontània, instantaneïtat desprovista de transcendència, apeirònica dínamis asistemàtica... Wollen befreit: denn Wollen ist Schaffen: so lehre ich. Und nur zum Schaffen sollt ihr lernen! L'esperit libèrrim del príncep Vogelfrei és comparable a la difusió solar. Sense Absolut, sense Veritat, sense Moral, sense Alteritat, el jo nietzscheà es desintegra talment un brollador inestroncable de plurals possibilitats que, com les variacions musicals, sempre canvien i sempre retornen subsumides en l'eterna successió dels instants deslligats. Superar-se és anar sempre endavant, seguir creant, créixer, passar de llarg, vorübergehen, esdevenir tu mateix a través d'infinites màscares contradictòries, gleich einem neuen wunderlichen Mummenschanze, jugar com un nen, ballar, riure, viure en definitiva estimant la vida en si mateixa, amb el seu dolor i el seu plaer, sense por ni autoenganys, sense il·lusions, esperances o ficcions, sense consols barats. Amor fati: fem el que fem i passi el que passi, res no és, tot està com ha d'estar. El que cal és anar, navegar, naufragar, lliurar-se a l'esdevenir sense cap horror vacui... War das das Leben? Wohlan! Noch einmal! És normal que Polo sigui incapaç de comprendre la filosofia de Nietzsche. Durant tot el llibre no fa res més que barrejar les seves categories filosòfiques amb les de l'alemany, que és com voler barrejar l'aigua amb l'oli. Polo és fastigosament cristià. Per tant, és metafísicament impossible que entengui Nietzsche. ¿Què es pot esperar d'un filòsof que clou el seu llibre amb aquestes paraules...

Si la Virgen es Medianera de todas las gracias, también lo es de la gracia de la perseverancia final, de la cual es un símbolo espléndido de dicha entrega. La flor alude a la belleza de la Virgen. La persona humana y su alma, son embellecidas al ingresar plenamente en la máxima plenitud.

Nietzsche vomitaria. Es ist viel Weisheit darin, dass viel Kot in der Welt ist!

Hier springen mir alles Seins Worte und Wort-Schreine auf: alles Sein will hier Wort werden, alles Werden will hier von mir reden lernen. Da unten aber, da ist alles Reden umsonst! Da ist Vergessen und Vorübergehn die beste Weisheit: Das, lernte ich nun!

Also sprach Zarathustra

TONI IBÀÑEZ