TdQ 7.6.04
EL CODI DA VINCI (OPUS)
Començo la sèrie de posts dedicats a aquest llibre. Per tal de simplificar-ho, en cada post em centraré en un eix temàtic. Avui toca parlar de l’Opus Dei.
D’antuvi, als agraïments, Dan Brown ja ens avisa que 5 membres de l’Opus (3 en actiu –diu–; o sigui, que suposem que els altres 2 són exmembres) van explicar-li les seves experiències dins d’aquesta organització.
En la novel·la hi ha dos personatges que són de l’Obra: Silas i Aringarosa.
A) Sobre l’estatus. Silas només pot ser numerari, tot i que va disfressat de monjo. A l’Opus no hi ha monjos perquè l’Opus no és una ordre monàstica, sinó tot el contrari. Els seus membres no s’aparten del món, sinó que viuen i “santifiquen” el seu treball enmig de la societat, que és on desenvolupen la seva “obra”. Els membres de l’Opus poden ser: numeraris (solters que han fet els 3 vots –celibat, pobresa i obediència– i viuen en els centres de l’Obra), supernumeraris (casats que viuen amb la seva família), agregats (solters que no viuen en centres) i capellans (numeraris que han estat ordenats sacerdots i que acostumen a dur sotana). A més hi ha els cooperadors, que no són membres, però ajuden econòmicament l’Obra. Manuel Aringarosa és capellà, un alt càrrec, prelat de la Prelatura.
B) Sobre la mortificació corporal. És cert: a l’Opus fan anar cilicis i disciplines. Ara bé, el cilici no és “una corretja de pell” amb punxes metàl·liques (cap. 2), sinó que tot sencer és metàl·lic i porta un cordill per a lligar-lo. Els numeraris se’l posen dues hores al dia, però mai fora del centre, com fa en Silas. Va a la cuixa (un dia a la dreta i l’altre a l’esquerra) i les punxes es claven a la pell. És fotut si camines i, sobretot, quan t’asseus. Les disciplines (cordes d’espart que tenen nusos al final amb les quals t’autoflagel·les) s’utilitzen un cop per setmana. També és cert que, depenent de l’ímpetu flagel·latori, poden aparèixer petites hemorràgies a l’esquena i més a baix.
C) Camino. El que Brown diu sobre aquest llibre també és cert. El seu autor, Josemaría Escrivá, ara sant, va resumir aquí el seu nacionalcatolicisme ultraconservador. L’Opus és una secta perillosa, destructiva, que renta cervells i destrossa vides i famílies. També és cert que el proselitisme que practica l’Obra és agressiu, amb mètodes força discutibles perquè s’adreça a joves menors d’edat que encara no tenen prou criteri per a defensar-se.
D) La dona. L’Opus tracta la dona vexatòriament. No és cert que les numeràries hagin de netejar les habitacions dels homes mentre aquests són a missa (cap. 7). Les que netegen no són les numeràries, sinó l’administració (noies que formen part de l’Obra i que no han servit per als estudis superiors, que fan de minyones –menjar i neteja– de la resta de membres)
E) Salutacions. Silas arriba al centre de l’Opus a Londres (cap. 93) i qui li obre la porta és un capellà. Silas diu: “Sóc numerari de l’Obra de Déu”. Això és del tot inversemblant. Silas havia d’haver dit: “Pax!”. El capellà hauria respost: “In aeternum”. Es tracta de la salutació que es fan els membres entre ells. A continuació, Silas hauria afegit; “Sóc amic de Miquel”, que traduït del criptolecte opusià vol dir: sóc numerari, pertanyo a l'ordre de Sant Miquel. Els supernumeraris, en canvi, són “amics de Gabriel”; i els que freqüenten els centres de l’Obra, pero encara no han “pitat” (no han escrit la carta demanant l’admissió, també anomenats “pitables”), són els “amics de Rafel”.
F) Silas s’escapa. Al final del cap. 96, Silas, mig en pilotes, és perseguit i cerca una sortida… Segons Brown, es cola fins a la cuina, és a dir, travessa la zona de l’administració, i fuig pel darrere de l’edifici. Això és del tot impossible perquè en un centre de numeraris la porta que comunica amb l’administració està tancada i barrada. Sovint és una doble porta amb dos claus diferents, una per cada banda. Només s’obre a l’hora de la neteja, moment en el qual els numeraris han de ser fora per tal de no coincidir amb les dones de l’administració. La cuina tampoc és accessible. Per tant, Silas toparia amb una porta tancada i no podria escapar.
G) Capellans. Al cap. 100 s’afirma que l’Opus és una organització amb un número creixent d’adeptes i que té més de 1000 capellans. Cert. Avui en dia, els únics capellans nous que s’ordenen són els seus. Ja tenen bisbes i cardenals… Potser el proper Sant Pare serà de l’Opus també.
H) Possible ruptura amb el Vaticà. Impossible. El Vaticà està completament sota el seu control.
Conclusió. El matalot albí, fanàtic assassí, que fot la feina bruta… El prelat conspirador, maquiavèlic, amb el maletí ple de diners… El llibre no deixa en gaire bon lloc l’Obra de Déu; una “Obra” -com diria Nietzsche- humana, massa humana. Si voleu acabar d’arrodonir aquesta crítica, podeu anar a la secció especial que l’Opus mateix dedica a comentar El Codi Da Vinci. Allí fan una recopilació unilateralíssima de les pitjors invectives que ha rebut el llibre arreu del món. Una obra mestra d’objectivitat.
Continuarà.
# posted by TdQ : 12:28 AM
TdQ 8.6.04
EL CODI DA VINCI (EL TREN ANDORRÀ)
Seguim amb en Silas, una mina de personatge. Al cap. 10 trobem el relat sobre els seus obscurs orígens. Nascut a Marsella, el noi va fotre el camp de casa als 7 anys (¿!) després de matar a son pare, borratxo i maltractador, a ganivetades. Sobreviu al carrer on
“les seves úniques companyes eren les revistes velles que trobava a les escombraries i amb les quals va aprendre a llegir sense que ningú li n’ensenyés” (sic)
Mai no m’hagués pensat que algú podria aprendre a llegir tot solet!. Més tard escanya algú més i l’engarjolen a la presó… d’Andorra! No sabia que les autoritats franceses enviessin reclusos al país dels Pirineus. Però, espereu, que ara ve el millor. Silas s’hi està 12 anys, a la presó andorrana, fins que un bon dia un terratrèmol esbotza la cel·la miraculosament i, així, el paio pot escapar…
“Va córrer tota la nit, sempre muntanya avall… De matinada va trobar un clar on unes vies de tren s’endinsaven en el bosc…”
Silas puja en un vagó del tren i, oh màgia, apareix en un llit… d’Oviedo! O sigui, que, teòricament, Silas viatja en tren des d’Andorra fins a la capital d’Astúries. I això no pot ser de cap de les maneres. A Andorra no hi ha trens.
"La estación de tren francesa más próxima a Andorra se encuentra en L'Hospitalet-près-l'Andorre, a dos horas en tren de Toulouse en dirección sur; desde allí parten autobuses diarios hacia Andorra la Vella cuyo recorrido es de dos horas. La estación de tren española más cercana es la de Puigcerdà, a 40 km al este de la frontera andorrana, que dispone de un servicio diario de autobuses que conecta con Andorra la Vella y pasa por La Seu d'Urgell."
A no ser que, corrent i corrent tota la nit sencera, la malabèstia arribés fins a Puigcerdà, que ja és fer via, per paratges desconeguts, a les fosques i camps a través.... Tampoc no queda clar quin enllaç afagaria per anar fins a Oviedo. Via Barcelona? Via Lleida? Via França? Tot plegat és surreal, inversemblant, i està molt, molt mal documentat. Tanmateix, Dan Brown ens dóna una pista preciosa quan esmenta els Actes dels Apòstols (16, 26), on podem llegir:
“ Cap a mitjanit Pau i Silas pregaven i cantaven himnes a Déu, i els presos se’ls escoltaven. De sobte es féu un terratrèmol tan gran que foren somoguts els fonaments de la presó; a l’instant s’obriren totes les portes i es desferen les cadenes de tots.”
Vet aquí d’on surt l’episodi miraculós i l’estrany nom de l’albí. Com que ell no recorda el seu nom real (¿!), el pare Aringarosa l’ha de rebatejar talment un Robinson que li diu: “T’anomenaré Silas”. I, des d’aleshores, Silas serà “un home nou”, un opusià exemplar (cast, pobre i obedient fins a la mort). Així clou el cap. 10 del CdV, un capítol memorable i espectacular.
# posted by TdQ : 12:03 AM
TdQ 10.6.04
EL CODI DA VINCI (PENTACLE)
Enmig de l’embrollat maremàgnum de símbols que omplen el llibre, destaca el pentacle, l’estrella de cinc puntes, també anomenada pentagrama. Al cap. 6 se’ns diu que és un símbol religiós pagà (i.e. precristià) molt antic que es relaciona amb el culte a la Natura i representa la deessa Venus. Més tard (cap. 98), embolicant encara més la troca, Brown afirma que el pentacle serveix de vincle entre els planetes i el Graal… I es queda tan ample, no va més enllà. Típica ressenya epidèrmica, ianquilada superficial per a lectors de best-sellers, babaus que en tenen prou amb tres pinzellades, no fos cas que, aprofundint massa, se’ls liqüés el magí...
De tots els pentacles que he vist a la meva vida, em quedo amb el de l'ermita de San Bartolo al Cañón del Río Lobos (Ucero, Sòria). La situació estratègica d'aquest enclavament parla per si mateixa. Es troba en el punt equidistant entre el cap de Creus i el cap de Finisterre, a 527 km. de cadascun. Agafeu el compàs i claveu la punxa a Ucero. Obriu-lo i assenyaleu amb el llapis el cap de Creus. Feu-lo girar. La circumferència resultant abasta tot un seguit de punts molt importants (Puigmajor a Mallorca, El Argar, La Alpujarra, El Frenegal, Tomar, Fisterra...) Tots a la mateixa distància d'Ucero, que és el centre màgic de la cartografia templera. Però aquí no s’acaba la cosa... Si ara, inclosa en aquest cercle, dibuixeu una Tau prenent l'ermita de San Bartolo com l'enforcall on es troben l'eix horitzontal i el vertical, i després allargueu els braços d'aquesta Tau formant un angle de 40º des del punt central... Acabeu de delimitar l'espai sagrat on se situen els principals nuclis templers peninsulars (Ponferrada, Alba de Tormes, Toledo, Caravaca, Miravet, Peñíscola, etc.)
El rosetó romànic de l'ermita de San Bartolo és un mandala templer que enclou una estrella de cinc puntes invertida en el centre de la qual apareix un pentàgon i que, a més, per la perllongació de la pentalfa, conforma un total de 10 cors inscrits: cinc de curts i cinc de llargs. Tot plegat, una meravellosa simbolització de la tetraktys pitagòrica (el número 10 és el símbol de la realització espiritual, la conclusió del Opus Magnum) amb una clara al·lusió a la cardiognosis: la presència cordial en el centre neuràlgic, Déu com el cor del món (Clement d'Alexandria).
Un pentacle molt misteriós amagat en un dels indrets més impressionants de la península ibèrica. Visita’l si pots. El millor allotjament és aquest. Recomanació TdQ.
# posted by TdQ : 12:17 AM
TdQ 12.6.04
EL CODI DA VINCI (SEXE SAGRAT)
Sophie ens fa gruar fins al cap. 74 en el qual, per fi, decideix contar-nos quina mena de rite sexual va poder contemplar en el castell normand del seu avi. Es tracta del Hieros Gamos, una cerimònia primaveral pagana en la qual "la unió física amb la dona era l’únic mitjà a través del qual l'home podia arribar a la plenitud i assolir finalment la gnosis, el coneixement del diví." Per a escenificar-ho, Brown manlleva les imatges de la pel•lícula pòstuma del genial Stanley Kubrick: Eyes wide shut. Un estrany ritual en un castell, màscares blanques i negres, etc.
La nostra limitada mentalitat de cristians occidentals ens impideix comprendre del tot això de “l’orgasme com a oració”. Tenim una visió massa superficial i hedonista del sexe. Per contra, la còpula sagrada (maithuna, kamakala) forma part d’algunes filosofies orientals com ara el tantrisme i el taoisme. Nosaltres ho despatxem amb un parell de minuts i amb expressions barroeres com “fotre un clau” o “echar un polvo”. Lleig, banal, vulgar.
Per aclarir una mica el tema, transcric a continuació un fragment d’Ouspensky força alliçonador:
"Contra més ric intel·lectualment i emocionalment és un home o una dona, més gran és la seva comprensió i la seva apreciació del sexe i de tot allò que està connectat amb el sexe (…) El quid està en la transformació de l’energia sexual devers un ordre superior. La utilització d’aquesta energia, que és gastada improductivament en la vida ordinària, crea en l’ànima d’un home la força que el condueix al superhome. El naixement místic de l’home superior es basa en aquesta transmutació de l’energia sexual (…) Per tant, podem classificar la sexualitat en diferenst formes:
1) Sexe inferior o infrasexualitat. Genera impotència, perversió, parafílies. La seva degeneració més visible és la pornografia. Ens embruta i esclavitza. Despesa inútil i contraproduent d’energia.
2) Sexe normal. Es relaciona amb els sentiments nobles (amor). Cerca l’equilibri, però pateix la violència de les passions. L’han cantat tots els poetes.
3) Sexe superior o suprasexualitat. La finalitat ja no és el plaer immediat ni la reproducció de l’espècie, sinó la possibilitat d’un nou naixement mitjançant la transmutació de l’energia sexual. El cristianisme i el budisme propugnen l’abstinència com a via de salvació, però hi ha altres doctrines esotèriques que consideren el sexe com l’expressió de la Divinitat i com a objecte d’adoració. Van deïficar el sexe les religions paganes de Grècia i Roma, i també els antics cultes de Creta, Àsia i Egipte. Així buscaven nous estats consciència, una sensació mística, transcendent, metasexual… Emprant una metàfora, podríem dir que la papallona és el suprasexe en relació a l’eruga infrasexual."
P. Ouspensky, A New Model of the Universe (Sex & Evolution), 1931
# posted by TdQ : 10:14 AM
ENTRELUM 25.5.06 Opus da Vinci
ENTRELLUM 27.6.06 La intuïció més profunda
TONI IBÀÑEZ