La tarda se’n va sense tu. L’únic argument és fondre’s. Explica’m què hauria de fer. Explica’m com vols que m’ho prengui. Explica’m l’enigma que ets, l’enigma que sóc, l’enigma que som…
La tarda se’n va sense tu. ¿Per què no vol ploure? (Artús Brotau)

Ara plou. Anit el Barça es va proclamar campió de lliga. El futbol és la nova religió dels bàrbars. Idolatria neopagana. El futbol i consumir: déu ha esdevingut un gavadal d’objectes, marques i codis de barres. Bàrbars que cursen l’ESO i es diverteixen emborratxant-se els caps de setmana, pujant al Dragon Khan, cremant indigents de viu en viu als caixers automàtics. Ho graven tot amb el mòbil. Generació messenger. Però jo no volia parlar d’això.

Ara plou i em pregunto per què vas enviar-me aquell mail. ¿Pot un mail capgirar-te la vida? Vas escriure: “Per aquesta raó poc raonada, així, a la impensada, t'escric un correu amb tot el morro disponible”. Em va fer gràcia. Quin rampell, dit i fet, un mail, quatre frases que llences al ciberespai com qui llença una ampolla al mar amb un missatge dins. Nàufrag isolat. Sort en tenim, de les paraules...

Ara plou i t’he perdut. Igual que vas irrompre, et vas fer fonedissa, vas desaparèixer com desapareixen els àngels quan han acomplert la missió que tenien encomanada. Perquè ja no en tinc cap dubte: ets angelical. He conegut alguns àngels al llarg de la meva vida. No gaires. Sempre han aparegut en el moment precís que els necessitava i han marxat sense acomiadar-se. Els àngels del segle XXI no tenen ales, sinó correu electrònic. Vaig respondre de seguida: “Accepto el teu repte”. Era massa temptador, irresistible. M’oferies el que feia temps que buscava. Sabies què volia, què necessitava, com si m’haguessis estudiat, com si em coneguessis de tota la vida. Un àngel disfressat de musa virtual: la inspiració imprescindible per a poder escriure l’obra mestra cobejada. Ja feia mesos que no escrivia ni una punyetera línia. Et somiava, sí, t’invocava sense saber el teu nom. Estava convençut que, tard o d’hora, vindries. El dia 22 de febrer, tot llegint aquell mail, vaig saber que eres tu. Per fi. Així vas titular el correu: “Per fi”. ¿Com podia negar-m’hi? Per fi feies acte de presència amb la clara voluntat de fecundar-me: “Et donaré les lletres que et manquen. Et dictaré a poc a poc, un mail rere l’altre, tot el que has d’escriure…”

Ara plou i repenso l’itinerari que m’ha portat fins aquí, un periple inconfessable que emmascaro el millor que puc. Me’n faig creus de tot plegat, amb quines subtils martingales vas seduir-me. Vas posar una condició, només una: el sacrifici absolut, la renúncia a tot allò que no fos escriure. Jo volia ser escriptor, un escriptor de debò, dels autèntics, no pas un escrivent de diumenge per la tarda. Aspirava a dedicar-me en cos i ànima a la literatura. No vaig poder resistir-me. Em vas exigir que saltés al buit sense xarxa: TOT PER LA LITERATURA! I vaig acceptar el tracte. Me’n vaig refiar. Confiava cegament en tu. Ho vaig veure clar des del principi. Empès sense remei cap al camí que m’oferies, un camí que no hagués pogut enfilar sense el teu inestimable ajut. Quaranta anys, un no ningú, un escriptor fracassat. Havia guanyat alguns premis, tots modestos. Havia publicat alguns llibres, pamflets insignificants sense cap mena de repercussió. Amb prou feines em coneixien a la comarca. I, de cop i volta, tu m’oferies l’oportunitat de fer el gran salt. Havia arribat el moment de jugar-se-la. Sabia el que volia. Portava anys preparant-me. No estava disposat a perdre més el temps. Em vas agafar la mà i vas cridar: “Salta!”

Ara plou imperceptiblement i encara t’enyoro com el primer dia que ens vam fondre. Vaig arribar a sospitar que no eres real. Els teus mails perfectes: ni una falta d’ortografia, ni una paraula sobrera. Els esperava amb candeletes, els copiava, els guardava, el rellegia… No me’n sabia avenir. El text creixia, les pàgines es multiplicaven amb rapidesa inusitada. Ho havia abandonat tot: feina, família, amics, salut… Malvivia les vint-i-quatre hores penjat de l’ordinador, esperant els teus correus, addicte, foll. A penes menjava, a penes dormia en aquell catau infecte que vaig rellogar al Raval, a tocar de la plaça de Sant Agustí Vell. Recordo que només sortia per a fer el menú al bar Joanet. A la terrassa, sota el lledoners, l’Àngels em servia l’única teca que endrapava en tot el sant dia. Era, sóc i seré un home sol que escriu. No sé fer res més. No serveixo per a una altra cosa. Conspiràvem plegats, inspirant-nos mútuament. Jo et responia amb prou feines. El quinze de març vam batre el rècord: divuit mails en un sol dia.

Ara plou tímidament i el fanal del carrer sembla l’arbre mestre d’un vaixell pirata el velam del qual se l’ha endut el prester. He obert la finestra perquè entri la fresca de la nit. ¿El rossinyol no canta? ¿No rauca la reineta? ¿Què se n’ha fet, del mussol del Pedró? Hi ha un silenci que espanta. M’acompanyen les paraules i una certa melangia inhòspita que s’assembla al besllum dels teus ulls. Perquè em vas enviar la teva mirada. T’ho vaig demanar amb insistència: “Vull una foto teva”. Només rebia paraules. Inexisties fora d’elles. Volia saber coses de la teva realitat tangible. Estava molt intrigat. Tu eludies qualsevol referència a la teva situació física. Ni tan sols estava segur de conèixer el teu veritable nom. Nona no era un nom comú. Vaig pensar que te l’havies inventat per a despistar-me. ¿Nona? Després vaig descobrir que la Mercè Company havia escrit una col·lecció de llibres infantils titulada El Santi i la Nona: «La Nona, una nena de sis anys, tendra, imaginativa, encisadora, real com la vida mateixa, amb les pors i mandres típiques dels infants d'aquestes edats; i el seu amic invisible: el Santi, el seu monstre particular que s'ha inventat perquè se sent més segura. El Santi és qui li explica les coses, la tranquil·litza i l'ajuda a superar les angoixes quotidianes». Curiosa coincidència: tu eres el meu Santi i et feies dir Nona, amiga invisible, cibermusa inspiradora. El nom i la mirada: ulls color literatura.

Ara plou i comprenc de sobte que la nit és el refugi de les ombres. Visc emboscat en l’obaga. ¿Per què vaig signar aquell pacte? ¿No és una completa bogeria jugar-s’ho tot a una sola carta, i més quan aquesta carta és tan incerta i estantissa com la glòria literària? De totes maneres, vaig pensar que seria la millor sortida per a la meva esquizofrènia crònica la qual ja m’havia provocat massa problemes. Vaig arribar a la conclusió desesperada segons la qual viure només per a escriure m’estalviaria la lluita diària, l’agonia d’haver de compatibilitzar dues vides divergents i contradictòries. N’estava fart, de la feina, de la ferum del ramat, del director manefla… N’estava tip, dels compromisos familiars i socials, de tanta hipocresia. Vendre-m’ho tot, fugir ben lluny, com Gauguin, a l’altra punta de món. I em vas enviar aquell mail i vaig acceptar el risc més gran de tots i va trontollar el destí i no me’n penedeixo pas perquè em vas donar la força per a seguir endavant lletra a lletra, mail a mail, fins al final.

Ara plou, encara plou, i no té gaire sentit que plogui si les roses s’esbadellen sense esforç. Nona. Nona. Nona. Ulls color literatura. Llavis de ginesta i de saüc. TOT ÉS ESCRIURE. Com si no hi hagués cap altra cosa al món, com si tota la fe, tota l’esperança i tot l’amor pogués concentrar-se en un únic centre al voltant del qual roda tot, absolutament tot. Així m’ho vaig prendre. Tu eres la meva còmplice, una musa que també escrivia. Quin gran què. “Tu ets el meu mus”, vas dir-me al messenger aquella nit memorable que no vam dormir. ¿El teu mus? Em sentia pletòric, conspiràvem. Així va néixer L’Oracle. Així vam créixer nosaltres, escrivint-lo a quatre mans. Musa i mus. Mail a mail. A quatre mans i a dues tintes: blau i negre. Volia saber on vivies, la teva edat, els estudis, la feina… Ho volia saber tot de tu. I tu només m’enviaves mails cada cop més enigmàtics: cent, dos-cents, tres-cents mails... i una foto retallada amb els teus ulls color literatura i els llavis de ginesta i de saüc, promesa inversemblant, meandre d’un riu amb l’aigua transparent.

Ara plou i sóc teu. Tu ja no hi ets, però em pertanys. Com diu la Shakira: Tell me now why you're so far away when I'm still so close. Quatre gotes remullen la pols d’aquest desert sense tu. El llegat de tants mots. L’Oracle Imminent. Vaig somiar com eres: el teu cos, el teu llit, la teva casa, el teu poble, el paisatge que t’envoltava... Ho vaig somiar tot una nit que també plovia com avui plou, mansament, inútilment. M’havies escrit: “No ens podem veure. Si ens veiem, tot se n’anirà en orris”. Et vaig somiar petita com una mosqueta. Mouchette. Tenies els cabells enrinxolats, foscos com l’atzabeja. Era l’hora de la posta. Hi havia muntanyes, volcans adormits, un camp de gira-sols a tocar de la masia, l’hort, el rierol, la carretera, quatre gossos, un pit-roig, mil coses més, detalls que guardo al bagul; i els ulls, els nostres ulls que, en retrobar-se, es van reconèixer. Milions de segles abans havíem estat amants. Tots els amants són eterns. Asseguts sobre l’herba, ens mirem oceànicament. L’ocell i la mosqueta. Mouchette i l’albatros Vogelfrei. No peses res. Ets delicada i tendra. Ballem al ritme de la guitarra de Santana. Ressegueixo amb la punta de la llengua cada piga de la teva pell. El clatell. Els pits. L’esquena. La dansa de Shiva. Tao i tantra. Avui no hi ha paraules. Això no és cap mail. Et somio sencera. M’enfonso en l’aigua clara que ets. Som una mar immensa.

Ara plou i sospiro amb sanglots i albiro la fosca indefinida. ¿Per què em vas deixar tan sol quan érem al capdamunt? Et vaig donar la sang, la tinta, l’ànsia més intrèpida, el foc de tots els batecs libèrrims. ¿Què podia fer jo, sinó somiar-te? L’Oracle intens, genial, brutal. ¿Com és que els cossos es reclamen? ¿Per què la carn vol carn? ¿On t’amagues? En somnis, vaig veure que no eres mortal. Dubtava. Aquella sensació ultrahumana. Aquella mirada mefistofàl·lica. No, no podies ser dolenta. ¿La mosqueta servint un Senyor que put a sofre? Ni parlar-ne. Tant se val, si l’únic que vull és ser escriptor: el més gran escriptor d’aquest segle. Vendria l’ànima a qualsevol bagassa que, com tu, em regalés l’elixir de la immortalitat. ¿No havíem quedat que em dictaries l’Opus Magnum? ¿On has anat a raure? Fa setze dies que no dónes senyals de vida, setze dies que no rebo cap mail, setze dies que no actualitzes els teus blogs… ¿Es pot saber a què jugues? ¿No vam signar un pacte? Ho vaig deixar tot per tu, per la teva promesa, i ara estic ben penjat, a les tantes de la matinada, sense notícies teves, provant d’escatir el misteri de la teva sobtada desaparició.

Ara plou i sóc conscient de la meva impotència. Tot ha estat un miratge. No arribaré enlloc. Estava disposat a tot. Volia abastar l’univers i beure’m les estrelles. Camino per l’últim corriol de l’últim suburbi on es perden les putes més velles, marfantes nonagenàries, mosques vironeres d’un verd brillós, empastifades de maquillatge. I la lluna que riu sobre el pont del Llierca. El Pont del Dimoni. Escric abstemi aquest testament. Fa dies que no tasto cap metzina. La segona vegada que vaig somiar-te, travessàvem el riu per la font del Cossi, a mesura que avançàvem ens anàvem despullant fins a quedar-nos de pèl a pèl… Nus, molls, sota el sol radiant, abraçats, ens vam fondre. Hi havia núvols blanquíssims. Vaig gargotejar a la sorra: “¿Qui escriu el guió?”. No hi va haver cap resposta. El guió l’escrivim nosaltres pensant que hi ha déus que es preocupen de les nostres misèries. Les coincidències són casualitats significatives sempre que siguem nosaltres els que interpretem els fets. És la ment la que fa coincidir les coses. Els àngels arriben quan han d’arribar i se’n van sense acomiadar-se. Tu m’has ensenyat a ser més fràgil. He après el secret de les roselles. Potser demà tornaré a somiar-te.

Ara no plou. La nit segueix callada. Espero el teu mail, el mail que em retorni la fe, paraules alades. Podria explicar tot els detalls, a bastament, però seria tan inversemblant que diríeu que sóc un llunàtic tocat de l’ala. La Nona voleia dins l’úter del meu pensament. La veig com respira, com riu, com mou les manetes i els peuets, com mira el futur a l’entrellum: un llunyedar imprecís, una línia que es perfila amb punts suspensius…

Ara no plou. Et telefonaria si tingués el teu número, encara que sigui de matinada, encara que et despertessis del somni meu en el qual et somio. Explica’m l’enigma que ets, l’enigma que sóc, l’enigma que som… Explica-m’ho tot i desapareix per sempre. Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat. És la ficció que ens salva. Com ara tu, que vindràs algun dia fins a la meva porta per a endur-te el manuscrit del nostre amor. L’amor, sí, perquè és l’amor, només l’amor, allò que ens salvarà del desastre, d’aquesta invasió de bàrbars que ho graven tot amb el mòbil... Però jo no volia parlar d’això.

Deixa’m reproduir l’últim mail que et vaig escriure:

De: Vogel Frei
Enviat el: Dimecres, Abril 19, 2006 10:58:44 PM
Per a: Mouchette_mm@hotmail.com
Assumpte: Què farem?

Potser és l’amor que ens allibera de la terrible desídia d’existir, l’abjecta rutina que empeny les busques del rellotge cap a la mateixa trajectòria previsible, dites que diu tothom, gestos seculars i atàvics, passes que deixen petjades sobre graons granítics, formigues humanes que malden per tresorejar el fruit d’una vida trivial, plena de dol i malastrugança...

Potser l’amor, el nostre amor, allò que ens salva de tota la pena amarga, combustible que alimenta el motor, intrèpida xàldiga que –com digué el Dant- mou i remou el sol i les altres estrelles. Potser l’amor...

¿Què farem, tu i jo? ¿Ens amagarem del món? ¿Fugirem ben lluny, a les antípodes, cercant la incògnita de l’horitzó? ¿Esperarem una altra nit que l’Oracle ens confirmi la deseixida dels somnis, la imminència dels cossos folls?

Et follo el cervell a cada mail, i tu t’hi aferres perquè saps que mai més no tornaràs a sentir una cosa tan bèstia. Et cardo amb paraules, penetro cada neurona, cada sinapsi, fins que el clímax t’assalta i embogeixes… Droga és llegir-me, fal·lera depravada, convulsió estupefaent. Et follo pertot amb verbs que ejaculo, sàtir poeta Vogelfrei. Folguem amb llibertina turpitud, mosques verdes i merdoses s’enllepoleixen en el vici solitari de l’escriviure: l’onanisme dels vençuts.

Potser l’amor, simulacre, divina ficció, i el teu clítoris reginjolant-se: la meva fe inexpugnable, quan tremoles i et recargoles lliurant-te tota a l’abisme, sense escut ni muralles, la meva fe: els ulls amb els quals em mires, les ungles amb les quals t’aprestes a esgarrapar-me, els llavis que s’esberlen a l’encalç de nous camins encara més prohibits… Potser l’amor, sobredosi d’afectes sense penell ni brúixola ni timó, potser la vida incandescent que ens arrenca del pou obscur, que ens dreça amunt, molt amunt, cap a la vida vívida, l’autèntica vida sense la qual només seríem cucs que remenen fang i pols…

Des d’aleshores no sé res de tu. Em pregunto fins a quin punt val la pena continuar aquesta farsa. Hem anat massa lluny. T’imagino al repeu del Montseny, solitària, contemplant les roses que s’ofereixen eixancarrades al bell mig de la tarda. T’imagino en silenci, llegint les fulles que gesticulen, els núvols que passen de llarg, la vida parsimoniosa dels savis que ja no necessiten paraules… T’imagino, Nona, lliure, sobretot lliure. ¿Hi ha res més important?

(Relat publicat al número d'octubre 06 de la revista Benzina)

Toni Ibàñez