EL NACIONALCATOLICISME HISPÀNIC

L'any 1975 el recentment malaguanyat Lluís Carandell publicava un llibre que duia un títol irònic: Vida y milagros de Monseñor Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Ara que ja l'han fet sant, els membres d'aquesta Santa Màfia (com la va anomenar Jesús Ynfante en un altre llibre publicat l'any 1970 per l'editorial Ruedo Ibérico) es freguen les mans i, envanits i estarrufats, fan cara de pasqua més contents que un gat amb dues rates. I és que aquell rústec capellà aragonès d'ascendència catalana ja és venerat als altars. Sí, dit i fet. Ara el Sant Pare ja pot descansar en pau, perquè aquesta havia de ser la seva última contribució al dubtós futur de l'Església...

L'Opus és fill del seu temps. Va néixer al 1928, però fou durant i després de la guerra civil que es desenvolupà dins d'un clima molt concret. El fundador -els opusians li diuen El Padre- escrigué Camino en una habitació de l'hotel Sabadell de Burgos, la capital de l'Espanya del 18 de juliol, enmig del fragor de la batalla. Les 999 màximes que conformen aquesta obreta resumeixen tot l'ideari belicosament integrista del seu autor. És l'extrema dreta del catolicisme. Carandell no s'està de dir que és el Mussolini de l'espiritualitat. Valgui una citació. Es tracta del punt 905 de Camino. Diu així: El fervor patriótico, loable, lleva a muchos hombres a hacer de su vida un "servicio", una "milicia". No me olvides que Cristo tiene también "milicias" y gente escogida a su "servicio". No cal dir que aquests "escollits" són ells, els opusians. Paradigma del fariseisme. Ells, que viuen envoltats d'un luxe burgès escandalós i prediquen la pobresa cristiana (visiteu un centre qualsevol de l'Opus o aneu a Torreciudad). Ells, que renuncien a l'autocrítica i viuen una paranoia proselitista fora mida. Sí, ells, els fills de Sant Escrivà, presents a més de 90 països... Perquè, ens agradi o no, això és el que Espanya -la reserva espiritual d'Occident- ha exportat a l'estranger: la Santa Inquisición i els deliris d'un sotanes fanàtic capaç d'arrossegar milers d'ànimes càndides cap a l'autoimmolació santificadora. Amén.

La història recent d'Espanya no es pot entendre sense l'Opus. Des dels ministres tecnòcrates del tardofranquisme, passant per aquells poders ocults que dissenyaren la "transició exemplar" -que ara es demostra insuficient i ja no s'aguanta ni amb pinces-, fins als ministres peperos, membres numeraris i supernumeraris de l'Obra de Sant Monseñor Escrivà de Balaguer, que no era de Balaguer, sinó de Barbastre. Sí, aquests que ara enlairen banderes immenses transidos de fervor patriótico. Res no ha canviat en el substrat elemental d'aquesta hispànica essència. Centralista, monolítica, obtusa, reconsagrada. De Josemaría a Josemari y tiro porque me toca... I, entre Josep i Maria, aquest pessebre de cartropedra anomenat ESPAÑA s'esquinça i s'esmicola sota el pes de l'evolució natural de les coses, els fets i les idees. Ells, els constitucionalistes, els conservadors, els que creuen que res no ha de progressar perquè tot és perfecte. Ells, els que insulten als altres amb expressions com "nacionalistes excloents", quan resulta que els més nacionalistes (o nacionals) són ells, que exclouen qualsevol alternativa que no coincideixi amb el seu pensament únic espanyolista.

Tot encaixa. El tarannà pepero és inconfusiblement opusià. Qui s'hagi apropat a l'Obra i hagi conegut (i patit) els seus membres, sabrà del que parlo. Estan molt ben preparats, tenen influències i diners, tenen l'exèrcit ... Tant se val, aleshores, tenir raó o no tenir-la. Amb banderes quilomètriques i sants al cel que els defensen... Gaudium cum pace! Sí: Pax in aeternum. No val la pena discutir amb els dogmàtics. La seva Obra és divina, divinament superior; mentre la nostra obra és fastigosament humana, ridícula, inferior.

Però que ningú no s'equivoqui. Tantes banderes hiperbòliques i tantes estampetes beneïdes només demostren una cosa: que no les tenen totes, que el seu poder trontolla, que els nous temps ja no s'adiuen amb aquestes idees passades de moda, que la gent ja no combrega amb rodes de molí prehistòric.

Toni Ibàñez

Article publicat a El 9 Nou 21.10.02

Opus Links