“UN FILÒSOF AL SEGLE XXI HA DE SER UN CIBERFILÒSOF”

– Professor, escriptor, ciberfìlòsof, articulista, locutor, recitador... Hi ha res que no gosi fer?

Començaré amb una cita clàssica en llatí: Ars longa, vita brevis. Vol dir que la vida és curta i, en canvi, l’art, la capacitat de fer coses que tenim els humans, és infinita. Com que sóc molt tastaolletes, m’agrada intentar tocar moltes tecles per a veure si sona al final la melodia més completa. La meva formació és filosòfica, però després vaig descobrir la literatura, li vaig fer el salt a la filosofia i em vaig amistançar amb la literatura. Em trobo més a gust, em dóna més llibertat que la filosofia acadèmica, que em serveix per a guanyar-me la vida. Vaig començar a escriure i ara ja sé que el que realment m’agrada és això: escriure.

Com articulista escric a la premsa, a internet; d’aquí ve l’expressió “ciber”... vaig veure que era un mitjà molt interessant, per a expressar el que vols d’una forma fàcil, per a que et pugui llegir gent de tot arreu... Arribes a més gent. Com a recitador... la poesia també m’agrada. Jo em considero en el fons un poeta. Transmets la teva paraula a la gent i veus que pots arribar als sentiments A través del paper o d’internet no ho veus tan clarament. En la varietat està el gust...

Encara hi ha coses que em falten per fer. Una cosa que m’agrada molt i no he fet és ser viatger; no ho he pogut fer encara i espero fer-ho. Viatjar pel món durant molt de temps, no com a turista, sinó com a viatger, traveller més que tourist; i, mentre viatjo, dedicar-me a escriure també, allò que vagi trobant en els meus viatges. M’agradaria també aprendre a tocar el piano, m’agradaria aprendre xinès, àrab... Tinc tantes coses a la llista de coses pendents que encara em sembla que faig poques coses.

El problema és que fas una cosa i dius: “val, això ja ho tinc fet”; i no s’acaba mai. Inclús m’agradaria estudiar altres carreres, que també hi sóc a temps. En aquest sentit potser sembla que hi ha moltes coses, però jo no puc entendre la gent que es queda limitada amb una sola cosa, em costa molt d’entendre. Som una mica polièdrics. Si no ets feliç amb un cosa, busca altres opcions.  Jo no dic que no sigui feliç fent de professor, ja porto 16 anys,  però que no m’omple del tot, necessitava eixamplar una mica l’àmbit de les coses. I ara em trobo a gust fent això, ara una cosa, ara una altra, si et canses d’una passes a una altra... I com que veig que algunes de les que faig se’m donen bé, doncs segueixo per allí, però això no vol dir que no provi altres.

T’asseguro que em queden moltes coses per fer i sempre dic que encara sóc jove.

– De tot el que fa, podria prescindir d’alguna de les seves tasques?

Ara mateix, el que em ve molt de gust es agafar un any sabàtic de la feina, demanar una excedència d’un any. El que passa és que és molt difícil, perquè amb això et guanyes la vida i tens aquest sou de funcionari segur per a pagar la hipoteca i totes aquestes coses. Però a mi m’agradaria poder descansar, ja porto 16 any fent ininterrompudament cursos cada any i també et canses, tants alumnes... Fer un altra cosa durant un any: viatjar, dedicar-me a escriure solament i fer la meva gran obra, una novel·la que tinc al cap... O no ho sé, dedicar-me simplement a formar-me, a estudiar altres coses... No vull dir deixar-ho del tot, però parar, un any. M’estaria bé un any, però això suposa que hauria de tenir assegurada la font d’ingressos. Pots deixar-ho, clar, pots agafar-te un any sabàtic, però no cobres.

No crec que passi ara per ara. A no ser que... Hi ha alguna cosa que tinc entre mans, que si funciona, podria ser que em pogués plantejar de dir “mira agafo aquest any i descanso” i després ja tornarem més endavant.

– Què és el que té ara entre mans?

Entre mans ara mateix tinc una novel·la. Concretament, una novel·la i alguna altra cosa més que pot caure abans d’acabar l’any. Tinc una novel·la que ja està damunt la taula d’un editor, està presentada a un premi important, que si el guanyés estaríem parlant de bastants calers, però no vull dir res perquè aquestes coses fins que no passin... Però en principi m’agradaria poder disposar de més temps per poder fer el que m’agrada. I el temps només es compra amb diners. Fer classes m’agrada, és una feina que sempre m’ha agradat, que s’adiu bastant a la meva personalitat. Però bé, no ho sé, una mica també per canviar. Sortir de la rutina d’aixecar-se cada dia, venir al mateix lloc... Jo ara mateix estic en un moment que no m’importaria canviar de feina o d’activitats. I el que tinc entre mans és això... No puc dir res més. Deixem-ho en punts suspensius. Si surt bé, us n’assabentareu i, si no, doncs seguirem intentant-ho.

– És vostè el mateix quan escriu, ensenya i filosofa?

No. Això es una pregunta molt filosòfica. Hume criticava el tema de la identitat i els “jo”, i Pessoa també ho manifesta en la seva obra. No hi ha un sol “jo”. Jo no sé quin “jo” sóc jo mateix. Jo ara mateix estic fent l’entrevista, doncs sóc el que està sent entrevistat. Quan escric al blog, doncs sóc el blogger. Quan faig la classe, sóc el profe que està fent la classe aquella. No ho sé, si hi ha un “jo”, si hi ha un Toni únic. Torno al políedre: jo crec que hi ha molts “jo”, i que en un moment determinat n’apareix un; amb una persona pots ser d’una manera, i amb una altra ser d’una altra, amb mi mateix quan estic sol em veig de la meva manera... Crec que la pobresa seria ser només un “jo”, o d’una manera concreta. Clar que, al final, mires totes les cares i evidentment hi ha una cosa que et recorda... un estil o una manera de ser, que dius “això és meu”. Hi ha un segell, unes característiques. A mi m’agrada molt la metàfora de la màscara o de les personalitats. Més que el “jo” únic, diria que hi ha una pluralitat. A vegades em sorprenc a mi mateix fent una cosa o fent-ne una altra. Clar que al final, tinc un carnet d’identitat com tothom, amb un nom, amb uns cognoms, un numero amb una lletra i se suposa que jo sóc aquell. Però tinc els meus dubtes, com a filòsof. Sóc molt escèptic, no acabo de veure que jo sigui un. Si mirem la meva etapa evolutiva des que vaig néixer fins a avui, m’adono que he estat molts, que he passat per diferents fases i això ho sap qualsevol persona que hagi viscut la seva pròpia experiència biogràfica. Jo no sóc el mateix que fa 10 anys, i no sóc el mateix que fa 20 anys i probablement no sóc el mateix que ahir. Dir-ho així queda una mica fort, però estic convençut que el que s’ha aixecat aquest mati no és el que se’n va anar a dormir ahir. I el que acabi l’entrevista no serà el que l’ha començat.

– Expliqui per què "ciberfilòsof lletraferit"

Lo de “ciber” ja ho he comentat abans, pel tema d’internet i d’aquest mitjà que és fantàstic, que és el ciberespai.

Lo de filòsof és per la meva formació, és la meva especialitat. Crec que un filòsof, en aquests moments, al segle XXI, ha d’estar una mica al dia, a l’actualitat, i l’actualitat passa precisament per internet.

Internet és l’invent més gran de la historia... Seria molt dir, no? Potser també la roda va ser molt important o la impremta de Gutenberg. Però jo crec que internet és fins i tot més important que la impremta al seu moment, que va ser molt important per a difondre la cultura. Ara mateix internet és la gran revolució, i un filòsof al segle XXI ha de ser un ciberfilòsof. Perquè hi ha una nova situació, una nova sociologia, la cibersociologia, una nova filosofia, un nou espai, que és el ciberespai. Hi ha tota aquesta informació al nostre abast. L’oracle de Delfos avui en dia és el Google. O sigui, qualsevol cosa que vulguis saber la pots trobar a internet, busquis el que busquis. Abans els grecs anaven a Delfos, havien de caminar 100 quilòmetres des d’Atenes per a saber el seu futur, per conèixer, “coneix-te a tu mateix”, que era el lema de l’oracle de Delfos... Ara és a internet. És una cosa brutal... Jo li dic Sant Google. Hi ha altres buscadors, però Google és el paradigma.  Jo sóc molt “googleià”. Hi ha la ciberexistència, una nova metafísica, l’ontologia, el dilema entre la realitat i la virtualitat. Tot això són discussions filosòfiques actuals. I clar, si et quedes al segle passat, i vas encara amb una màquina d’escriure de les d’abans, o la gent aquesta romàntica “jo encara escric amb ploma per les nits a la llum d’una espelma”... Bé, tot això queda molt maco, però estem al segle XXI! A mi em va costar pujar-me en aquest carro, perquè jo era molt tecnófob i romàntic, pensava que tot això només ens portaria a desastres i que la societat se n’aniria en orris. Però vaig a entrar a internet i n’estic encantat. Em trobo molt a gust. “Ciberfilòsof”. Hi ha una forma d’autodefinir-se, hi ha gent que li fa gràcia això de ciberfilòsof. Doncs bé, no me m’ho he inventat jo, la ciberphilosophy existeix a internet, jo ho vaig trobar fa temps, hi ha molts ciberfilosofs a banda de mi. Potser aquí a Catalunya no sona això de ciberfilòsof.

Lletraferit, el segon adjectiu que em defineix. Sí, lletraferit, m’encanta. L’altre dia ho deia, sóc lletraferit i lletramalalt i lletraembogit. Quan descobreixes la literatura, el valor de la llengua, la dèria de l’escriure, del comunicar, o en el fet de llegir (que també m’agrada molt, no només escriure, perquè per a escriure bé has de ser un bon lector)... És a dir, la paraula, la paraula, el logos com a gran invent humà. Ja sigui oralment, ja sigui a través del format del paper clàssic, ja sigui digitalment... Som humans perquè som animals lògics, gràcies a la paraula, a la raó. Lletraferit vol dir això: la literatura, la paraula és el meu mitjà, és l’instrument amb el qual em trobo més a gust.

Faig filosofia, faig literatura, és una mica una barreja. Ciberfilòsof lletraferit, és una forma de definir-te. La gent ho sent i li fa gràcia, “qui és aquest pedant que s’autoproclama ciberfilòsof lletraferit?”. Lletraferit perquè em dedico a escriure, m’agrada escriure. I filòsof perquè m’agrada pensar, m’agrada ser crític amb l’actualitat, amb el que m’envolta, amb la realitat. És una mica una etiqueta, encara que no sóc molt partidari de les etiquetes o dels rètols per a definir. Podríem ficar deu o quinze adjectius més a banda de ciberfilòsof lletraferit.

Últimament fico també “blogger”. A vegades hi fico catalan writer i ja està, perquè s’entengui més clar: escriptor català. Lletraferit és una cosa molt catalana, és un adjectiu que m’agrada molt, no sé si en castellà es diu letraherido, però no sona tant com lletraferit... Sóc lletraferit jo. Sí.

“MON PARE, NIETZSCHE I PESSOA; LA TRÍADA A LA QUAL LI DEC I RECONEC MOLTES COSES”

– Com es defineix com a persona? I com a escriptor?

Com a persona no ho sé. És una pregunta massa general. Mascle, de 41 anys... no ho sé... Català. Universal. Com a persona... No sé si sóc una bona persona. És un tema que no m’ho he plantejat. Què és exactament una persona? Aquí entrem ja en filosofia i és el gran problema, i podem començar aquí a  embolicar-nos. Potser com a persona no s’ha de jutjar un mateix, sinó que l’han de jutjar els altres. Però jo no gosaria jutjar ningú com a persona i, per tant, tampoc no m’agradaria que em jutgessin a mi; si em jutgen, doncs bé, cadascú que pensi el que vulgui.

Com a escriptor fa molt temps que busco la meva veu pròpia, busco el meu propi estil. No sé si existeix ja, si podríem afirmar que hi ha un estil ibanyesc, algú ho ha dit. Potser la meva manera a voltes més agressiva d’expressar les coses, a voltes més poètica... Hi ha un cert perfum, un cert regust, un sabor particular en el que jo escric. Porto molts anys, uns vint anys, i en això, en aquest món, intento trobar-me a gust i que m’agradi el que escric i dir “ostres, doncs això és millor que el que vas escriure” quan mires coses de fa deu anys o cinc anys i et dius “hòstia, escric millor”. És una evolució, és com tot, suposo que com la persona que pinta o la persona que fa escultura o que fa música... Veus que cada cop vas afinant millor el teu instrument, que en el meu cas és la paraula.

Definir-me com a escriptor? Insisteixo: que em defineixin els altres. Els que són encarregats de ficar etiquetes, els crítics, els que et veuen des de fora. És molt difícil auto-definir-se, com auto-coneixèr-se, com auto-tot. Ni com a persona ni com a escriptor. Jo deixaria punts suspensius... i ja dirà la posteritat o ja diran els altres o no dirà ningú. Jo estic encantat de conèixer-me, no em canviaria per ningú i cada cop m’agrado més. És una manera de dir-lo així... Potser això no és compartit per molta gent, i potser hi ha gent propera que diu: “aquest de què va?”. Jo no ho sé, si sóc d’una manera o d’una altra; però, en principi, sóc com jo vull ser, i això potser és el més important.

– El veig optimista

Clar, home, com vols que estigui?

– Amb més euros a la cartilla?

En això dels euros la gent s’hi fixa molt. Però bé, sí, ara ho deia als alumnes parlant de Marx: la importància dels diners, del capital. Està clar que ets més feliç si tens diners. No t’has de preocupar per si arribes a final de mes. En principi, sí, en aquest sentit no em puc queixar. Estic més content sobretot pel que deia abans: porto molts anys treballant i s’agraeix una recompensa.

Feia l’altre dia una espècie de valoració, de repàs, dels premis que he perdut. Vaig veure que la proporció és una cosa estratosfèrica: per cada premi que he guanyat, n’he perdut deu o quinze. Això vol dir que si n’he guanyat divuit, ja pots comptar els que porto de perduts! A veure, importants n’hauré guanyat tres o quatre, sobretot aquest últim, que és el que té més renom, i per a mi és el més important, no perquè sigui l’últim, perquè a part de la dotació econòmica és el prestigi que té el premi Ferrater que és en català un dels més solvents. Però ningú no parla dels premis que ha perdut. Si m’haguessin donat aquest premi amb 20 anys o amb 25 anys m’haguessin fet pols. Ara que ja tinc una edat, madur de paciència, amb l’esperança atrotinada, amb moments de desànim, moments que estàs a punt de plegar i dius: “em passo al castellà” o “deixo d’escriure i em dedico a altres coses”... Avui dia et pots dedicar a moltes coses, sobretot si veus que no rutlla el que estàs fent. I jo sempre he seguit endavant, he resistit, i al final, diguem entre cometes, estem vencent, o estem collint allò que una mica hem sembrat durant tots aquests anys.

Estic optimista? Sí. Ara, com que de mena sóc pessimista, i tinc tendències més aviat fosques, no et dic que demà o demà passat no es giri la truita, Però ara mateix m’has enxampat en un bon moment, i suposo que se’m nota i ho transmeto. 

– Quin personatge ha influït més en major mida en la seva vida?

Personatge de quin tipus?

– Crec que sé quin diràs

Quin?

– Pessoa

Depèn del punt de vista que parlem.

El meu mestre ha sigut mon pare. Mon pare sempre ha sigut un model per a mi, un home treballador, un català de tota la vida, en el sentit del mite del català. Ell s’ha dedicat al que s’ha dedicat; que no te res a veure amb el que em dedico jo; però ell m’ha donat sempre aquest exemple de ser una persona lluitadora, i que ha intentat, quan ha fet una cosa, fer-ho bé i el millor possible, ser el número u. El primer mon pare.

En segon lloc, parlem dels filòsofs. Els he estudiat gairebé tots, i em toca explicar-los, i suposo que se’m deu notar, quan els explico, que uns m’agraden més que uns altres. Com a filòsof, el meu mestre és Nietzsche, això sense cap mena de dubte. Nietzsche i algun altre, però per a dir només un nom: Nietzsche.

Efectivament, has encertat en la qüestió de la literatura. El meu mestre literari és Fernando Pessoa, el gran escriptor portuguès. Des que vaig llegir El llibre del desassossec, em vaig enganxar i ja m’he tornat, podem dir, deixeble seu. No intento imitar-lo, però m’ha ajudat molt, i de fet li vaig dedicar la meva primera novel·la: Darrer Poema. També he fet una traducció d’una obra seva, això em va omplir d’orgull, el poder traduir-lo al català, quan vaig traduir L’educació de l’estoic, per a Quaderns Crema. Continua sent un referent, i sempre ho diré: jo sóc pessoà.

Pessoà, nietzschià, i bé en podríem ficar algú més, però per a no complicar jo diria a aquests tres. Així del punt de vista personal, filosòfic i literari: mon pare, Nietzsche i Pessoa. Seria una mica la tríada a la qual jo dec moltes coses. Al meu pare directament tota la vida, tot el que jo he pogut absorbir per la vivència... Mon pare encara és viu, eh? I que duri. Després, els altres dos han estat “amics”, però que no he pogut compartir, diguem, directament, però que a través de les seves obres m’he sentit molt identificat i molt en sintonia amb les seves idees, amb la seva forma de fer i d’escriure.

– Quin personatge es podria haver estalviat la història?

És una pregunta una mica típica, eh? Ara esperaràs que respongui Hitler i coses així, o Franco, no... A veure, te’n diré un: Jesucrist.

– Per quin motiu?

Mmm... Jesucrist. (riu) Et faria aquí ara una explicació... No m’agrada, no m’agrada. Et puc respondre des del punt de vista de Nietzsche: no m’agrada aquest model antivital, aquest model dolorista, cristià, no m’agrada aquesta idea de la vida com a patiment i la nefasta idea de què hi ha un altre món, platonisme barat, pensar que aquest no és el món autèntic. Jo crec que la vida és aquesta, és la que tenim i l’hem de viure amb lo bo i lo dolent, amb les llums i les ombres. Crist predica una altra cosa, predica un cel, un paradís, una altra realitat que, en realitat, no existeix. El problema potser no és Crist, perquè Jesucrist va ser com va ser; són els cristians o... Però jo crec que la humanitat podria viure perfectament sense cristianisme, sense qualsevol mena de religió basada en fugir de la vida i de la realitat. Crec que el que hauríem d’ensenyar és això: aprendre a viure i a morir. Sense ficcions, sense enganys, sense cap sortida o fugida. Jo sense el Crucificat m’imagino perfectament la historia. Hi ha hagut altres personatges nefastos, però no crec que tan nefast com Crist... Ara mateix no se me n’acut cap.

"ÉS COM SI ESTÀS CASAT AMB ALGÚ [FILOSOFIA] I TENS UNA AMANT [LITERATURA]”

– Escriu narrativa, poesia, assaig, articles, traduccions... Quin gènere literari li falta per fer?

Teatre, guions de cinema, literatura eròtica etc. Tot i que a les meves obres apareixen coses eròtiques: per exemple, el meu últim poemari, Una certa penombra, guanyador del Premi Ferrater, conté 22 al·lusions al sexe, de forma bastant explícita. No és que sigui pornogràfica. Quan ho llegiu ja veureu.

Teatre. El teatre m’agrada molt com a espectador. Com a escriptor, sé que és difícil crear diàlegs entre els personatges. Això és un tema que també algun dia m’agradaria fer.

No ho sé, ja et dic que hi ha moltes coses que tinc pendents. El que he fet fins ara: he escrit a la premsa, he escrit novel·la, relat curt, poesia... He escrit el Tros de Quòniam, que és un assaig satíric. Assaig ja n’havia escrit algun. Aquest va guanyar el premi Maspons d’humor i sàtira.

Crec que l’escriptura és una cosa molt amplia. Depèn molt de l’estat d’ànim en el moment en què surten les coses. Jo tendeixo al lirisme, no sé per què. Hi ha moments que no, que em fico més sec i la meva prosa esdevé més sarcàstica, més incisiva, amb més mala llet. Depèn.

Ara mateix estic obert a tot. He fet fins i tot  un pregó de festa major que em va fer molta il·lusió. Va ser al meu poble, Vallromanes, amb poemes i Power Point. Ara estic fent un programa de ràdio, cada divendres, una tertúlia cultural, fem entrevistes... Està molt bé, ja fa uns quants divendres que el fem allà a la ràdio de Vallromanes (94.2.FM) També és un altre mitjà molt interessant. No hi ha guió, però van sortint coses. Ja només falta la tele, no?

Les coses aniran venint.... I ja et dic que, en principi, estic obert a tot.

– Algun gènere favorit?

M’agrada el text curt. No sóc molt novel·ler. Com a lector i com a escriptor em costa molt de seguir el fil durant moltes pàgines. Si parlem de relats, m’agraden els relats curts. Jo em trobo molt a gust últimament amb la poesia i amb el gènere blogger.

El weblog és perfecte, perquè saps que no pots fer un post molt llarg, no pots fotre un rotllo de dos pàgines, sinó que has d’intentar resumir, transmetre una idea sobre un tema. A mi m’agrada molt el format post, la idea del post com a text curt... Un dels projectes que tinc entre mans és poder fer una selecció dels millors posts de [TdQ] Tros de Quòniam, classificats per temàtiques, i que surti un llibre del weblog. A veure si aquest estiu ho tirem endavant. M’he proposat d’escriure cada dia, ja fa un any i mig que estic amb el weblog, em trobo molt a gust sabent que cada dia he de dir allí alguna cosa. Tens el suport de la imatge, tens el suport dels enllaços, que estan molt bé, cosa que no pots fer amb un llibre. No sé encara si hem inventat un gènere nou, que seria el gènere del dietari digital , ciberdiari, blogaire...

I després el poema, que és una manera de condensar en un instant una sensació, un sentiment, un estat d’ànim, una idea, buscar les paraules més boniques, amb més musicalitat... És una cosa que se surt de la vida quotidiana perquè és com un moment d’il·luminació que aconsegueixes aparaular. Hi ha moments especials on apareix la poesia.

Jo diria aquests dos; encara que crec que no existeixen els gèneres. És molt acadèmic això, potser ho expliquen a la universitat o a les facultats “això és un gènere, allò és un altre gènere”. És com els compartiments d’un tren, els vagons. Al final, sóc partidari, no de la barreja de gèneres, sinó d’intentar ser més amples en aquest sentit, de la classificació, de la taxonomia. Es pot fer prosa poètica com es pot fer poesia prosaica; es pot introduir un diàleg dins d’un poema o es pot introduir un diàleg, podríem dir fins i tot teatral, dins d’una novel·la, que de fet n’hi ha, com es pot fer una novel·la des d’un punt de vist fílmic, que estiguis dient “això és una pel·lícula escrita” o es pot fer una pel·lícula soporífera, com si estiguessis llegint un novel·la. Cal veure només pel·lícules com les de Bergman, amb imatges fixes... Tots els gèneres estan interconnectats. A l’hora d’escriure, les coses surten com surten. Després ve algú i diu la seva, com ara m’han dit del darrer poemari: “es que això no és poesia”. Doncs ha guanyat un premi de poesia! Després entres i diu “no, no, sí que és poesia, no te rima però...”. Aleshores dius “què és això?”. Hi ha gent que si va amb aquestes etiquetes tan tancades té problemes a l’hora d’entendre certes coses. Jo aquí no fico tanques, vaig per lliure. Deixem el tema dels gèneres.

 – El premi del que està més orgullós ha dit que era el Ferrater.

Clar.

Abans era l’anterior, perquè era el més important de la comarca, el premi d’humor i sàtira Jaume Maspons que vaig guanyar l’any passat del qual va sortir el llibre Tros de Quòniam, i també era el més ben dotat econòmicament de la comarca. Però a la comarca ja ho havia guanyat tot, havia guanyat el premi comarcal tres any seguits, i ja deia: “hem de fer el salt. Aquí ja em coneixen, ara vull que em coneguin a Barcelona, a Catalunya...” I aleshores penses: “Per això n’has de guanyar un de gran”. A mi em feia il·lusió el Jaume Maspons, primer per qui era Jaume Maspons, que era un periodista que treballava en El 9 Nou, i era un tio que m’agradava com escrivia i va morir en un accident, i van crear aquest premi per a recordar-lo. I després el gènere era molt difícil perquè vaig presentar un obra en format de diccionari on vaig recopilar articles i coses que havia escrit, a més de textos que vaig escriure de nou, on hi havia un toc d’ironia, no d’humor, perquè no és humor de riure, de conyeta, sinó que era un humor intel·ligent. Em va agradar sobretot el tipus de gènere, humor i sàtira, i que jo el pogués escriure, que alguns pensen que jo sóc una persona molt seriosa; potser vist des de fora, si no em coneixen, ho pot semblar. I el llibre va sortir molt bé, és un llibre que el van editar molt bé, molt maco. Fins ara era el més ben dotat que havia aconseguit.

És una progressió. Vaig començar pels premis petits, a poc a poc, i ara doncs l’últim, el Tros de Quòniam era el penúltim, hi ara ja l’últim ja és la pera, la repera. De poesia ja tenia ganes de guanyar alguna cosa perquè no tenia cap llibre publicat de poesia, diguem; i em fa il·lusió perquè és un reconeixement com a poeta que és el que jo em sento en el fons. I desprès, sobretot, que sigui un premi important. És un premi molt solvent amb un jurat independent que a mi em mereix molt de respecte, perquè els premis tenen mala fama, sobretot alguns que diuen que estan donats. Aquest, en canvi, sembla que no. Es van presentar 71 obres, que són moltes; i l’editarà Edicions 62, que també és una editorial important. Fins ara m’havien publicat aquí, a la comarca, l’Editorial Granollers, amb unes tirades modestes. Tros de Quòniam l’ha publicat El 9 Nou. Aleshores dius “bé, té un abast, però limitat”. I ara, en canvi, amb Edicions 62, tindrà més publicitat, tota la promoció, les presentacions, i saps que estarà a totes les llibreries, que sortirà als diaris grans... Així que estic molt content, i l’últim premi es com la cirereta ... L’última cosa que has escrit sempre és la millor. Ara la qüestió és saber quin serà el següent; que jo espero que sigui superior, però ja estic molt content ara mateix i he de pair, he de celebrar aquest: el Ferrater.

 – Llueixen més els seus premis que el seu títol de filosofia?

Sí. La filosofia és el meu mitjà de vida i m’hi trobo molt a gust; sempre hi he treballat, crec que és una feina molt interessant. Vaig fer la carrera, vaig treure les oposicions... Però la filosofia acadèmica, la filosofia “seriosa”, mai m’ha acabat de robar el cor. Vull dir, m’agrada ser filòsof, m’agrada pensar, però la meva filosofia és... Tinc una filosofia, podríem dir; la hauríem de definir i delimitar-la, però sempre m’he desmarcat bastant de la línia més clàssica de la filosofia. En canvi, el camí de la literatura l’he agafat perquè em m’ofereix més llibertat. No és que les compari, ni digui em quedo amb una o em quedo amb l’altre, compagino les dues, i les veig com a complementàries...

És com si estàs casat amb algú i tens una amant. No sé si l’exemple es gaire afortunat. Amb la filosofia hi estic casat, és la feina segura, com la companya segura, és, diguem, la que et trobes cada dia quan vas a casa, la que tens assegurada, amb papers i tot; jo sé que he de venir aquí a fitxar, amb la dona també fitxes. Després l’amor o la passió, o l’apassionament, o la vida, a vegades et porta per altres camins, cap a altres històries. I la literatura és una mica això que deia: m’he amistançat amb la literatura. La literatura és una amiga, no és la dóna, i amb ella faig coses també, i ens trobem i compartim moments i ens ho fem, i aleshores... Doncs no ho sé, em fa l’efecte que aquesta comparació es fatídica.

És una mica així: filosofia o literatura, literatura o filosofia, tot forma part del mateix. Són vies per a comprendre el món, la vida. Perquè, al final, què és la filosofia? Des de Plató és un gènere literari. Si hem de definir gèneres, jo també seré estricte. Per a mi, la filosofia, i això no ho dic jo, ho he llegit a algun comentarista de Plató, al final, el logos que deia abans, escriure filosòficament és escriure d’una manera determinada, amb una terminologia, amb uns conceptes, i tu quan llegeixes un text ja veus que allò és filosofia, és un text filosòfic, és un gènere. Per tant, filosofar no és res més que utilitzar el llenguatge d’una determinada manera. Per tant jo inclouria la filosofia dins de la literatura, com a gènere literari. Si escrius assaig, pots escriure assaig filosòfic i estàs fent un gènere literari. Plató, els diàlegs de Plató; que són mel pura en el sentit que van ser escrits en grec, igual que Homer i altres; els llegeixes i són un plaer literari; després hi ha les idees i tota la seva concepció. Però al final estem parlant de paraules, de literatura.

Jo no separaria filosofia i literatura.  

 – La majoria dels seus premis són a partir de l’any 2000. Escriu des d’aleshores més o millor?

Com més va, millor. Se suposa que vas millorant, se suposa, com els bons vins... Això dels bons vins tampoc és un bon exemple perque, de vegades, hi ha vins que es fan malbé.

Vaig guanyar el primer premi comarcal d’Òmnium Cultural l’any 1998. El que passa és que l’obra, Darrer Poema, va sortir publicada el 2000. Però sí, a partir del 2000 és quan començo ja a prendre-m’ho més seriosament, perquè una cosa és dir “escric una cosa, val; envio, val; he guanyat un premi petit”... Però quan et comences a plantejar realment que vols ser escriptor, que és el que a tu t’agrada, que és, diguem, on et trobes més a gust, on podríem dir que “et realitzes”, encara que no m’agrada aquesta expressió. Però et dius “ostres tu, potser sí, que puc ser escriptor”, i t’ho vas creient, i veus que et van donant més premis i veus que van sortint algunes coses publicades i que tires endavant i et dius “ostres tu, doncs sí”.

I va ser aquesta època, 2001, que vaig guanyar també el Francesc Català de poesia a Perpinyà, amb la qual cosa vaig sortir ja de la comarca, me’n vaig anar a la Catalunya Nord, vaig conèixer gent, vaig veure una mica el món dels escriptors... comences a entrar i dius “ostres, està bé”, escriure en català, ser escriptor, i com puc fer-me per aquí un camí, un horitzó... I per aquí seguim.

Sí, del 2000 ençà. Diguem que sóc un escriptor del segle XXI. Ho deia abans, i això inclou tot el que dic, em trobo molt a gust al segle XXI, tot i que venim del segle passat. El que ha començat a aparèixer a partir del 2000 i cap aquí és no res més que el resultat de molta feina anterior feta en el segle passat, perquè ja dic que el primer premi que vaig guanyar va ser al 89 que vaig presentar un sonet al premi Sant Jordi de Montornès i vaig guanyar, i em va fer molta il·lusió, a l’any 89. I recordo que el primer poemari que vaig escriure, que el vaig enviar a un premi de Madrid, que estava Octavio Paz al jurat, va ser al ’87, i el vaig escriure en castellà, recordo que es titulava Arrecifes del ensueño, encara me’n recordo d’aquest títol, i era un poemari molt treballat. No va guanyar, evidentment, perquè suposo que era massa jove i millor que no me l’haguessin donat. Però bé, la cosa ve de lluny; ara ja hem començat a fer coses importants o a recollir el que havíem fet abans.

I seguim endavant, el segle XXI és molt llarg.

 – Vostè ha estat premiat pel seu blog i en coneix un gran nombre. El blog és el futur de la literatura?

Jo sempre ho dic, que el futur de la literatura és la ciber-literatura. Sempre fiquen el ciber al davant. O la literatura digital. Escriure a internet té molts avantatges.

Primer, és fàcil: agafes una plantilla, és gratuït, edites tu mateix, publiques, i està a l’abast de tothom, et poden llegir a Austràlia, vull dir que et poden llegir a l’altra punta del món. Jo inclús he ficat traductors, perquè em consta que hi ha gent de fora que em visita. És fàcil. Si tu vols escriure en un diari, has d’enviar l’article, pot ser que aquest article sigui massa llarg, pot ser que sigui massa curt, pot ser que al director no li agradi el que dius, com ho dius... has de dependre dels altres. A internet, depens de tu mateix.; bé, i d’un servidor que et dóna gratuïtament aquell sistema per a publicar. Els weblogs són un invent extraordinari. Abans, quan un escrivia un diari a casa seva, a la seva llibreteta o el que fos, el guardava al calaix. Qui llegia aquell diari? Amb prou feines, quan no eres a casa, anava ta mare i se’l mirava. Però ara... Ja ho he dit abans: em trobo molt a gust escrivint, des que vam començar fa un any i mig, el dia 1 de gener de 2004 vaig començar el weblog, el primer post, i ja porto gairebé 500 posts. I això és molt temps, molts escrits, moltes coses; evidentment no tot és salvable, però estan als arxius, allà estan.

El futur és la ciber-literatura? A veure, no et dic que això que escric no ho pugui passar a llibre, és una de les idees que tinc, fer una selecció dels millors posts i publicar-lo en format paper clàssic. Però jo segueixo escrivint a internet, a mi internet m’agrada, és un mitjà on ja et dic que he conegut molta gent de la blogosfera catalana, el que jo anomeno la catosfera. Per exemple, tu publiques un llibre, i tu no saps qui l’ha comprat ni qui l’ha llegit ni què li ha semblat. Tu publiques un post i al cap de 30 segons pots tenir comentaris sobre el que tu acabes d’escriure. És a dir, el lector et pot llegir i deixar el seu comentari, és un diari interactiu, un dietari digital interactiu, o digues-li com vulguis: diari personal, bitàcola... Hi ha molts noms, jo li dic weblog i així ens entenem tots.

El futur? Tant el que llegeix com el que escriu... Ens carreguem els drets d’autor, abaratim, democratitzem les coses, les opinions poden ser compartides, hi ha interrelació entre l’escriptor i el lector... Jo veig que sí, les editorials no sé què en deuen pensar, suposo que no els deu agradar tot això, però ja està passant als diaris, s’estan introduint... Els weblogs estan tenint molta importància, se n’estan creant milions, no sé quants n’hi ha al món ja. En català n’hi ha. Després, gent que escrigui bé (quan dic que escrigui bé vull dir sense faltes d’ortografia, i després que diguin alguna cosa interessant, que no es dediquin a copiar noticies o que escriguin el seu diari d’adolescent explicant que ara els fa mal això, que ara ha fet allò, que ara resulta que “si este me hace caso o no me hace caso”...); no vull dir que siguin escriptors professionals, però... No n’hi ha tants. En català n’hi hauria un sarpat, uns 10 o 12 que jo els vaig seguint; hi ha algun filòsof també, algun escriptor... És un món apassionant que espero que vagi creixent, que vagi augmentant en quantitat i en qualitat, però en realitat no n’hi ha tants en català, parlaríem d’uns 200 o 300 weblogs realment actius, perquè hi ha gent que comença i a l’endemà ho deixa córrer, o es queda aturat i fa quatre o cinc post i... Jo per exemple m’he proposat d’escriure un post diari, i ho vaig seguint, és una proposta que tinc, és això de Nulla dies sine post, al llenguatge clàssic era Nulla dies sine linea,  doncs jo ara dic Nulla dies sine post,  cap dia sense post. Crec que per aquí va el futur. Això no vol dir que desapareguin els llibres de paper. Els llibres de paper seguiran, suposo, però és un altre mitjà, potser la gent més jove, la nova generació llegeix més a internet ara que diuen “la gent no llegeix ni escriu”. Collons, a internet la gent llegeix i escriu, als mòbils la gent llegeix i escriu, ara, potser en un llenguatge així molt reduït, molt pobre, però bé...

En el meu cas intento escriure a internet amb la mateixa exigència de qualitat que quan escric un llibre, o quan escric a la premsa, jo aquí no baixo, estic fent literatura. Per tant, jo crec que el futur va per aquí, i jo he intentat ficar-me per aquí també, perquè si no pensava “em quedaré desfasat”, em quedaré al segle passat. Veig que el futur va per aquí, per aquí i per més llocs, però en principi crec que estem ben encaminats, en el tema del blog, i per això ara per ara no penso deixar-lo, penso continuar mentre pugui.

 – Les llibreries estan plenes de codisdavincis, ombresdelvent i monòlegs de Buenafuente. Què opina del panorama literari actual?

Jo me’ls he llegit, tots aquests: La sombra del viento, El Codi Da Vinci, el del Buenafuente no me l’he llegit, l’he escoltat a la tele alguna vegada, els monòlegs... A veure, és un tipus de literatura popular, best-seller, hi ha d’haver de tot per a tothom. Jo no hi estic en contra... Home, potser la diada de Sant Jordi està molt enfocada a la comercialitat, als escriptors “mediàtics” que es diu, encara que enguany em penso que el Buenafuente no ha tret cap llibre, però n’hi ha hagut d’altres, igual que hi ha llibres de cuina o llibres d’autoajuda...

Crec que hi ha d’haver lloc per a tothom. Mon pare, al qual esmentava abans, sempre parla amb refranys, i un dels seus refranys preferits, que li he sentit infinitat de vegades, és “el sol surt per a tothom”. Doncs el sol de la literatura també surt per a tothom. Després hi haurà gent que comprarà poesia, menys de la que voldríem; gent que comprarà llibres de cuina perquè li interessa el tema; gent que comprarà llibres de viatges o llibres de personatges que surten a la tele...

Que sóc elitista? No, no sóc elitista. A mi m’agrada llegir el que m’agrada llegir i tinc les meves preferències, igual que escric un cert tipus de literatura, que podríem dir profunda, literatura d’idees... Bé, jo crec que el lector que llegirà els meus llibres és una persona intel·ligent. Jo no faré un xurro. Aleshores, estic exigint, sí. Si aquella persona no vol llegir-me, o li sembla que no li agrada, que agafi una altra cosa. L’important és que la gent llegeixi. És com el menjar; pots anar-te’n al McDonald’s... No vull dir que el Buenafuente sigui el McDonald’s de la literatura catalana, però ben bé; parlem de Buenafuente, però ell no ha escrit un diàleg, li escriuen uns senyors guionistes que té a sou, el Buenafuente té uns quants “negres”. Tu te’n pots anar al McDonald’s o anar al Bulli, no tenen res a veure i tot és menjar. Per tant, aquí no discutiria més. El lector és sobirà. Això vol dir que el lector és lliure d’escollir. Que després es deixa manipular pels mitjans, pels diaris, perquè diuen que El Código D aVinci se l’han de llegir que és collonut? A mi no em va desagradar, què vols que et digui. Ara, no és el meu llibre de capçalera, està be, té un argument ben travat... però no parlem de El Código DaVinci que ja se n’ha parlat molt, parlem d’altres coses.

“LA SOCIETAT, TAL I COM ESTÀ PLANTEJADA, NO NECESSITA LA FILOSOFIA PER A RES”

 – Com a professor i filòsof, què porten les noves generacions?

Les noves generacions? A veure, ara mateix tenim un problema : el Govern actual socialista ha fet un avantprojecte de nova Llei d’educació (LOE) que vol eliminar la filosofia del batxillerat. Jo vaig llegir un article ahir o abans d’ahir de l’Adela Cortina i explicava això, que eliminarien la filosofia obligatòria de segon de batxillerat i de primer la deixarien optativa. Això vol dir que ens liquiden. Ens vam salvar pels pèls a l’anterior reforma, la LOGSE, feta també pels socialistes, felipista, ara fa una dècada, i ara tornen contra la filosofia. A mi em sembla lògic que la vulguin eliminar. La societat tal i com està plantejada no necessita la filosofia per a res. La filosofia va ser una cosa que van inventar els grecs, molt lloable, però ara ha esdevingut un cosa anacrònica, una antigalla, i avui dia no és útil per a ningú. Volen ciutadans consumistes, no volen res més. Volen índexs d’audiència, volen espectadors als partits de futbol, volen gent que es gasti els diners i que no pensi; per tant és lògic i coherent que vulguin eliminar la filosofia. El que no és tan coherent és que ho faci un partit d’esquerres. Els socialistes no han tingut nassos d’eliminar la religió, però en canvi eliminen la filosofia. És a dir, d’aquí a dos dies ens n’anem a l’atur, si aquest avantprojecte prospera, que jo espero que no.

El futur? Tu veus algun filòsof a la tele? Saps quin és el filòsof més important ara mateix, el pensador, l’intel·lectual més important al nostre país? Boris Izaguirre. Amb això està tot dit.

– Penso que hi ha coses pitjors.

Que Boris? Sí, el Buenafuente o el Pepe Rubianes, o qualsevol intel·lectual d’aquests que signen manifestos... Durant una temporada va sortir a la tele un dels meus mestres, al qual jo venero, Gustavo Bueno d’Oviedo, que conec personalment.. Va dir quatre coses ben dites i va durar tres dies. Pensar és perillós. Cal anestesiar les masses. Despertar el pensament crític, despertar aquesta curiositat per veure el perquè de les coses, les causes i tot plegat... No interessa, no van per aquí els trets.

El futur? Jo el veig molt negre. Per exemple, quan fa uns anys fèiem COU l’alumnat tenia un cert nivell, es podien explicar certes coses, t’entenien. Avui dia, l’alumnat que tinc a batxillerat fa pena. El nivell l’he hagut de baixar tant... És increïble, et contaré una anècdota que m’ha passat aquest matí. Estem acabant el curs; avui he fet un examen de Freud que és l’últim autor que fem, i un alumne s’ha aixecat, a segon de batxillerat, un alumne que anirà a selectivitat d’aquí a quatre dies, i m’ha demanat si Plató era cristià. Jo he agafat un emprenyament.... O sigui, Plató cristià? Ho barregen tot. I li dic que Plató és anterior a Crist i al cristianisme! Tota la meva feina, tot el que estic explicant, que m’estic deixant aquí la veu i m’ho deixo tot i dius “quin desatre, al final no entenen res”. I no et parlo de les faltes d’ortografia... Ha baixat tant el nivell. Què us haig d’explicar? Filòsofs? De què els has de parlar? Què els has de dir? Que pensin? Sobre què? Sobre quin és el nou model de mòbil que es compraran?  Sobre quin és l’últim joc que es baixaran? De què hem de parlar? De futbol? De si guanya la lliga el Barça? Aquests son els temes. O parlarem de si és nen o nena el fetus de la Letízia? Així estem. Ara diuen que faran una sortida de fi de curs i aniran a Madrid. Quina meravella... “aniran a veure el Prado, el Princesa Sofia, el Guernica i altres coses meravelloses que hi ha per Madrid”. Saps a què van a Madrid?

– Al Bernabeu.

No, ni tan sols això, perquè com que són del Barça... Van a Madrid al Warner Bros. Conec gent que va a París a l’Eurodisney, i no sap ni que hi ha el Louvre a París, no sap que París és una ciutat històrica molt important, que ha sigut el centre de la cultura europea durant segles... No. Ara se’n van a Madrid al Warner Bros. Saps quin és el museu més visitat de Barcelona? El museu del Barça. Estem acabats. La filosofia no pinta res. És normal que la liquidin, que la finiquitin. Aquest govern o el que sigui. Que finiquitin la filosofia i tots a l’atur, i ja està, a mi que em jubilin anticipadament i ja està, i feliç. Aquesta és la perspectiva. Ara no estic tan optimista, eh? Ara estic realista.

 – És professor, però li ensenyen també els alumnes a vostè?

Queda bé dir-ho. És la frase aquesta famosa de Sèneca: ensenya aprenent... A l’hora de la veritat, ensenyes tu perquè és la teva feina i per això et paguen. Què puc aprendre dels alumnes? A ficar els peus sobre la taula? A guixar la paret? Què puc aprendre d’un adolescent? Jo he sigut adolescent. Avui, a l’hora de guàrdia, he après força coses. A l’hora de guàrdia estic amb els expulsats de l’ESO i n’hi ha hagut un parell que m’han vingut a explicar unes històries sobre els Latin Kings. Durant mitja hora m’han estat alliçonant, perquè jo no en sé res, de Latin Kings ni de bandes ni de tribus urbanes. I he après moltes coses dels Latin Kings, i m’he quedat acollonit.

 – Està el català, tant la llengua com el ciutadà, de capa caiguda?

El català és una llengua moribunda, diuen. Cada cop la parlem menys gent. Per exemple, entre els alumnes és impossible parlar català, almenys aquí en el meu centre. Els professors, el cinquanta per cent, fan les classes en castellà, quan se suposa que la llengua vehicular de l’ensenyament en aquest país és el català. Als mitjans, ja veus, fins i tot TV3, que ja no és “la nostra”. No ho sé, el mateix Buenafuente que esmentàvem abans, jo recordo quan estava fent els programes a TV3 que contínuament s’estava passant al castellà; ara està molt més a gust i està triomfant perquè fa anar la seva llengua a l’Antena 3, “para toda España”.

Jo sempre ho dic: catalan writer, jo escric en català, doncs sí, escric en català. Que m’estic equivocant? Probablement. Que estem en extinció? Pot ser. Una llengua que no s’usa al carrer, que no la far anar la gent, està, no de cap caiguda, sinó caiguda total. Vam patir la immigració en el seu moment (immigració és sinònim de descatalanització; això ho vaig escriure al weblog una vegada, i va fer bastant forrolla); i ara ens ve una nova immigració, a part de la dels anys 60 que va ser molt forta, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, i ja sabem què va passar. I ara tenim aquesta nova immigració, africana, sud-americana, de l’est, de tot arreu... I això ens acabarà de rematar.

De vegades em pregunto realment si el president real de la Catalunya real és Maragall, o és Pujol, o és Justo Molinero, Radio Teletaxi...

 – 3.000 insults en català. Curiositat o reclama alguna cosa?

Què coi de curiositat! És una currada de por, això dels 3000 insults! Sí, primer van ser 2.000 ara son gairebé 3.000, ja he perdut el compte. Tot i que, últimament, ja no n’hi afegeixo gaires perquè ja hi son tots. Això és una feina de molts anys...Sempre m’ha agradat col·leccionar coses i vaig començar a apuntar algunes paraules grolleres i insults a la solapa d’un diccionari gran que tinc de la Enciclopèdia Catalana, i es va omplir tot i després ho vaig començar ja a passar tot a internet, i els vaig ordenar per ordre alfabètic. Poc a poc va anar creixent i s’ha convertit en la llista d’insults més completa de la xarxa, en català i fins i tot et diria que en altres llengües...

Molta gent m’ha enviat molts insults des d’arreu dels Països Catalans; he rebut moltes i moltes aportacions i sempre les he afegit, insults que jo desconeixia, insults de poble... ara ja hi son gairebé tots. Fins i tot he fet un buidatge amb un amic, un amic encara que no el conec personalment sinó gràcies a això dels insults. És un tintinòleg, i ha buidat tots els llibres de Tintín, i m’ha enviat tots els insults que surten a tots els llibres publicats de Tintín. Per tant, tu busques un insult que no trobis i és un insult que t’has inventat perquè no existeix. Hi ha insults fantàstics.

És una aspecte més. Molta gent em coneix pel tema i em diu “tu ets el dels insults” i jo “sí, jo sóc el dels insults”. Faig  altres coses, tot i que això ha tingut molt d’èxit, no sé, és una cosa que agrada... També em van entrevistar a la ràdio, a RAC1, ho va escoltar molta gent i de totes les pàgines que tinc, probablement és la més visitada, aquesta, i el weblog, clar. Dins d’aquesta pàgina dels insults vaig fer una subpàgina que es titula 100 maneres de dir puta en català. Això molta gent no ho sap, però en català hi ha 100 paraules per a dir “puta”. És una bona col·lecció. Ja dic, com que m’estimo la llengua, sóc un lletraferit, m’he dedicat a buscar i és increïble. Està molt bé la riquesa del llenguatge. Que s’està morint el català? S’està morint perquè el deixem morir, perquè la gent acaba parlant d’una forma molt pobre, molt col·loquial, quatre paraules i prou. Ara ja saps que hi ha 100 maneres de dir “puta” en català, que està molt bé. També vaig trobar 33 maneres de dir “rosella”. La flor, la famosa amapola, he trobat que en català hi ha 33 expressions per a dir a la mateixa flor. Les vaig posar totes en un post. No em diguis que això no és riquesa lingüística. La nostra llengua és meravellosa, el problema és que no la mimem, no en tenim cura. Amb els insults he volgut recopilar aquesta riquesa. És el meu particular agraïment per la llengua, perquè torno a dir que és l’instrument que jo tinc, les paraules, que és el que he rebut, com a llengua materna, llengua paterna, el que jo he après, el que m’han ensenyat, és la llengua meva, de la meva terra, del meu país, i jo no voldria que s’acabés.

A mi em sap molt de greu, i encara que sigui l’últim que la parli la seguiré parlant sempre mentre pugui, encara que sigui jo sol per a escoltar-me a mi mateix.

“ESTEM EN UNA PARTITOCRÀCIA PLUTOCRÀTICA”

– Què opina sobre Benet XVI?

No el conec. No sé qui és aquest senyor. Sí, m’han dit que és alemany i tal, però no sé, no m’interessa el tema, no... Ja t’he dit abans el que opino sobre el cristianisme i sobre la església en concret; perquè a Crist encara el podríem salvar, o al cristianisme, però els seus hereus i tota aquesta parafernàlia de palau vaticana, no m’agrada gens, no m’agraden les sotanes, no m’agraden els cardenals, no m’agraden les creus, no m’agraden els papes. El Papa és el pastor del ramat, i  mi no m’agraden els ramats. I com que no m’agraden els ramats... En tot cas l’únic que m’agraden dels ramats son les ovelles negres, i les ovelles negres són les que no fan cas del pastor. El Papa és un pastor, un pastor d’ovelles blanques, i jo que sóc ultraindividualista en la línia més nietzschiana, no ho puc admetre, no puc... Per a dir malament, millor no en parlo.

 – Què opina sobre el matrimoni homosexual?

Defenso la llibertat per damunt de tot. Que la gent s’estimi de la manera que vulgui i de la manera que pugui. El problema és que la Llei no permetia certs tipus de relacions, almenys legalitzades. A mi em sembla bé. Qui protesta contra això? Doncs els de sempre, els cavernícoles. A mi em sembla bé siguin dos homes, siguin dues dones, sigui un home amb una dona, sigui un home amb tres dones... Mira, jo fins i tot defensaria la poligàmia, l’eutanàsia... Jo no tinc cap problema, jo defenso l’individu, i la seva sobirania, i la seva llibertat, i la seva autogestió. Que tu ets vols ajuntar amb un o amb una altra? Bé. Que la Llei ho permeti i ho contempli? També. Perquè això afavorirà moltes coses.

Estic completament a favor, i en aquest sentit he d’aplaudir, posar un 10 al govern actual, perquè ha permet això. Positiu.

 – Creu en la democràcia?

No gaire. Pel que dic del ramat. Perquè... (compte, que això es pot malinterpretar!) Plató tampoc era demòcrata, i altres filòsofs importants tampoc ho han sigut.

La democràcia inclou certs problemes. El que m’agrada de la democràcia és la separació de poders. El problema de la democràcia és que guanya la majoria, que són els ciutadans que voten, però això pot ser molt perillós, perquè... Jo no crec en la massa, no crec en les majories, crec en l’individu. Evidentment, jo no posaria cap dictadura ni cap altre tipus de govern, en tot cas, no seria demòcrata, sinó aristòcrata. Això pot sonar malament, no aristòcrata en el sentit de la noblesa ni tan sols dels diners, que seria la plutocràcia. Crec, com Plató, en l’aristocràcia de la intel·ligència, que és l’única aristocràcia que a mi em mereix un cert respecte. Estaria bé que la societat fos governada per la gent més valuosa, més capaç, més competent. Les masses... uf. Jo no tinc clar, tinc els meus dubtes sobre que les masses estiguin capacitades per a escollir qui els governa. Les masses són manipulades, per a això serveixen les campanyes electorals. Les masses son molt influenciables, volen, necessiten, requereixen un pastor, com deia abans. No sé si la majoria dels meus veïns, o la majoria de la societat on jo visc, està en condicions de decidir què és el millor per a tothom. Faria falta una preparació que en molts casos no hi és. Per tant, tinc els meus dubtes.

La democràcia va matar a Sócrates. I la democràcia va ficar al poder a Hitler. Per tant, compte amb la democràcia.

Jo no sóc demòcrata. Respecto la democràcia que tinc, m’estimo més aquest règim en què visc ara que altres règims. Voto i participo, no sóc abstencionista.

No m’agrada el tema dels partits en el sentit que, més que una democràcia, jo diria que estem en una partitocràcia plutocràtica: manen els partits amb les seves llistes tancades, que en realitat són molt poc representatives, i alguns dels partits s’assemblen molt. I darrere els partits està qui els finança, els grups de poder econòmic. Amb la qual cosa, veiem que en realitat no hi ha una democràcia real, sinó només formal. Aquí podríem aprofundir molt més, però una mica la idea és aquesta. En realitat, estem en un sistema partitocràtic i plutocràtic. Qui governa és el diner, que és el que mou els fils del polític-titella. Tenim l’economia i la política anant de la maneta, i al final el poble escull unes opcions que per a mi no són realment democràtiques.

[Transcripció completa de l’entrevista realitzada a Antoni Ibàñez Ros l’11 de maig de 2005 per Pau Gonzàlez]

Una altra entrevista

Article a la revista Funció [2004]

This website is hosted for free by . Get your own Free Website now!